Entre chien et loup.
Teatre de Salt, 6 de novembre de 2021
Els espectadors es van acomodant als seus seients, falten pocs minuts perquè comenci la funció i, més puntuals que ningú, els actors i les actrius ja són dalt de l’escenari, repartits entre la gran quantitat d’objectes i petits espais; parlen entre ells, algun es passeja d’un costat a l'altre, somriuen. Quan es trenca el gel amb la primera intervenció d’un dels actors, no es produeix l’apagada de llums que, normalment, anuncia l’inici de l’espectacle. Sembla ben bé que no hi hagi barrera entre públic i els que són a dalt, així que aconsegueixen fer-nos sentir presents, testimonis de la història que ens han vingut a explicar, quasi com si se’ns demanés, de forma implícita, que ens posicionem, que agafem partit, que decidim de quin bàndol estem. Penso en l’exposició temporal del Museu del Cinema, L’espectador com a espectacle, i em sento una mica així, amb la sensació que el públic ha tingut consciència de públic des del primer moment.
És inevitable tenir molt present la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier, un film que adopta una estètica molt arquitectònica i teatral, on els llenguatges es fusionen entre ells. De la mateixa manera, la peça teatral juga a transportar a l’escenari el llenguatge cinematogràfic, els actors i les actrius es van passant una càmera amb la qual graven escenes en directe que es projecten al fons de la pantalla, en grans dimensions. Aquest fet permet allò que és tan propi del cinema: aconseguir el dramatisme a través del primer pla. És així com al llarg de la funció, l’espectador pot decidir si mirar l’escena global o mirar la pantalla (allò que ens costa tant poc fer), on s’hi veu en detall l’acció dels personatges. A més a més, en escena hi ha una taula d’edició, i un dels personatges és el que s’encarrega de fer, “in situ”, el muntatge cinematogràfic. La pantalla ens ensenya una combinació de preses a temps real amb altres que han estat gravades prèviament; d’això ens n’adonem perquè apareixen personatges en pantalla que no són presents en l’escena real, o també perquè a vegades no coincideixen amb exactitud els moviments de la pantalla amb els dels actors i actrius.
L’obra transmet, amb una força volcànica, algunes idees que, molt presents en el film de Lars Von Trier, es repeteixen en la peça teatral. Grace, aquella fugitiva que interpretava Nicole Kidman, es converteix ara en una dona refugiada, interpretada per la magnífica Julia Bernat, que ens mostra un personatge tant de carn i ossos, tant present en la fosca història contemporania, que emergeix del propi públic, asseguda com una més entre els espectadors. És ella la que trasbalsarà a tota la comunitat (el famós Dogville en la pel·lícula), provocant una sèrie de reaccions que fan sortir a la llum conceptes com la confiança, la veritat, la manipulació, l’egoïsme... i tot això culminant en el més fosc de tots els horrors: el feixisme com a ombra present, massa present, i ben emmascarat de democràcia.
Christiane Jatahy, directora d’aquesta peça, aconsegueix transmetre la incomoditat d’una història que és en realitat la Història, moltes històries, i que per desgràcia es continuen repetint al nostre voltant, més a prop o més lluny. Fent de l’espectador una part tant present, és inevitable pensar que, des del primer moment, la seva intenció és fer-nos sentir part de la comunitat, preguntar-nos quina posició adoptariem nosaltres: ens en fiariem, d'aquesta dona que n'encarna tantes altres, que es converteix en símbol de tota una comunitat a qui sovint, ja per inèrcia, la societat ha decidit girar-li l'esquena?
Andrea Bonet
