Un obús al cor
Biblioteca de Catalunya, 14 d'octubre de 2017
De la mà de dos dels grans, Oriol Broggi i Ferran Utzet, torna a la Biblioteca de Catalunya un monòleg fruit de l'adaptació de la novel·la Visage retrouvé, la primera de Wadji Mouawad, algunes de les obres del qual han pujat als escenaris catalans els darrers anys.
El muntatge aprofita i juga amb la profunditat de l'impressionant nau gòtica, antic menjador de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona, amb una escenografia simbòlica i minimalista; un escenari ple de terra, potser metàfora del Líban, la terra de l'autor i on se situa el personatge, un jove anomenat Wahab interpretat per l'Ernest Villegas, que quasi no necessita res més per narrar-nos aquesta història que intenta explicar el dolor més profund després d'una tragèdia; aquell que queda soterrat en les runes del propi cor. Aquesta atmosfera tenebrosa es veu reforçada per les projeccions que esporàdicament apareixen al fons de l'escenari, un clima propiciat per l'encertada il·luminació.
De nou l'autor ens apropa la guerra amb un text punyent interpretat per Villegas que, només amb l'entrada en escena -del fons de tot, mig nu, avançant cap al públic mirant-lo directament als ulls- completament exposat doncs, fa tota una declaració d'intencions d'humilitat. És un preludi de com serà l'actuació: directa, per a nosaltres, sense filtres, amb l'honestedat de qui ho porta tot amb ell, quasi no li cal res més que la seva persona per a transmetre'ns l'essència de Wahab. L'Ernest Villegas aconsegueix que ens endinsem en una altra realitat, dura, duríssima a voltes, que ens obliga a viatjar també cap endins, en unes profunditats que potser ni tan sols sospitàvem que existien.
La feina de l'actor és excepcional, dibuixa paisatges que sosté amb la gestualitat, relata escenes alhora que les viu sense deixar de fer de narrador i és capaç de tenir el públic viatjant durant els 80 minuts que dura l'obra, de vegades a un ritme frenètic; tan aviat és un nen com un adolescent incomprès o qualsevol interlocutor que se li posi al davant. Alguns diàlegs són un xic precipitats, d'altres realment deliciosos de transitar. Els punts d'humor àcid del text deixen més aviat glaçat l'espectador que quasi no pot usar-los com a via d'escapament, com aquella rialla que salva del sociòleg Peter Berger.
A mesura que avança l'obra creix l'obús que se'ns va fent al cor i que pot explotar en qualsevol moment i, malgrat tot, la vida continua.
Joana Cortils
