Aquesta és la història sobre el tancament i l’opressió de cinc dones joves i sobre com cadascuna d’elles fa front a aquesta situació. Es tracta de cinc dones que s’enfronten a una guerra interna entre dues forces oposades que lluiten constantment: el seu costat instintiu reclama llibertat i el seu costat social troba subterfugis per poder habitar la norma. Totes reclamen la seva llibertat; quatre d’elles ho fan sense aixecar la veu i una, Adela, ho fa en una guerra cos a cos. Per ella no existeix cap subterfugi, només existeixen el seu instint i la força de la passió, que la fan impermeable a la norma. De fons, ressona l’abast dels llegats familiars i del parany forçosament explosiu que podem trobar en els règims opressors, fonamentalistes i patriarcals del món actual. La lluita d’aquestes dones per transformar la seva situació de tancament obre la possibilitat d’una existència plena de vida.
Espectacle en castellà
La casa sin Bernarda
Fundació Joan Brossa – Centre de les arts lliures, 4 de novembre de 2022
Al levantarse el telón, salen Angustias (Júlia Barceló), Magdalena (Judit Cortina), Amelia (Mariona Ibáñez), Martirio (Alba Sáez) i Adela (Emma Arquillué), de la companyia ENTRANCE. És estiu i el pare ha mort. Les cinc germanes estan tancades dins l’habitació intentant mitigar la xafogor extrema que s’escola pels murs de la casa familiar. Només tenen alguns ventalls i l’aigua que raja d’una aixeta de paret. Les cadires no son d’anea. I les parets no son blanquíssimes.
“¡Shhh! ¿Viene madre?”. No, la mare no ve.
Paula Errando ens proposa una adaptació de la infinitament representada Casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, en una versió que parteix de l'atrevida supressió del personatge principal i més emblemàtic de l’obra. La vieja lagarta recocida, la senyora amb la lengua de cuchillo, la mala más que mala. Estem a la Casa de Bernarda Alba sense Bernarda Alba.
Guiant-te pel títol, atractiu i molt literal, entres a l’espectacle convençuda que veuràs una representació totalment nova i contemporània del clàssic de Lorca. Una relectura radical centrada exclusivament en l’empoderament de les cinc germanes que, davant l’absència de la matriarca opressora, s’alliberen dels seus compromisos i protocols i poden viure la vida que desitgen. Però resulta que la realitat de l’obra va molt més enllà i és molt més interessant.
D’entrada l’estètica de l’obra juga amb una ambientació que encaixa perfectament amb l’any 36, però que de seguida es transforma en un desplegament d’estris i roba estiuenca que podríem trobar en qualsevol residència de platja avui o no fa més de vint anys, al nostre país. Les germanes canvien els vestits de dol per banyadors i ulleres de sol modernes, i es distreuen en el tancament amb les cançons de los segadores i música contemporània.
A partir d’aquí el que hagués estat fàcil per Paula Errando hagués sigut oferir-nos una versió totalment diferent de l’obra i un desenllaç optimista i trencador. Un canvi de tot el text amb la finalitat que les germanes s'escaquegin del dol, reneguin dels lligams familiars i prioritzin el seu benestar. Però Errando no ha fet això: les rèpliques de Bernarda Alba en l'obra original de Lorca, lluny de ser suprimides, les ha repartit entre les germanes. Ara elles s'alliberen i alhora es frenen, entrant en una dinàmica molt curiosa i atractiva per aquells qui coneixem l’obra i l'hem vist representat altres vegades. És el text de Lorca, però el joc és completament diferent.
Tot resulta en un exercici molt interessant amb un èxit compartit entre l'astúcia amb què s'ha repartit el text i les increïbles interpretacions de totes les actrius. No només les paraules de Lorca els queden bé sinó que els queden bé només a elles. Cadascuna interpreta la germana que ha d’interpretar i ho viu com si en aquelles parets de la Fundació Joan Brossa s’hi hagués de quedar fins sempre. Un sempre que de moment durarà fins al 20 de novembre, però que esperem que, amb una mica de sort per nosaltres, s’allargui molt més.
Maria Pujol Cortada
@mariapuco_