Mama
La Seca Espai Brossa, 16 de novembre de 2017
Una jove proposta gestada en el marc de l’Escola Èolia de Barcelona per Sarah Lena, dramaturga i directora amb un equip d'actrius format per Aina Balasch, Ariadna de Vilar i Núria Mercader. Un primer treball professional d'aquesta directora que traspua ganes d’explicar-nos un còctel de sensacions sovint inefables amb la intenció de posar-hi llum perquè deixin de ser-ho.
Mama és una oportunitat per veure brotar el treball de tres actrius que apunten maneres, mostrant una feina desacomplexada a un pam, i de vegades fins i tot menys, dels espectadors.
És la filla que crea també la mare, de fet es graduen alhora com diu Mafalda. Així doncs és a través de la filla com Mama ens apropa el món vist amb uns ulls femenins de 22 anys. Una generació que en representa moltes d'altres també, ningú ens ensenya com estimar, és una cosa que es mama. Què és i què no és fer l'amor? i davant de tanta ignorància i inexperiència Eva, la jove protagonista d'aquesta història, fa el millor que sap; tal com ha après en un món on imperen les actituds masclistes.
Sovint ens remet a un món oníric on els esdeveniments s'enllacen de forma aparentment aleatòria i fa que ens preguntem si som davant d'un somni, o d'un malson. L'obra ens mostra sensacions que oscil·len entre el plaer i el dolor a ritmes d'adolescència, ens parla de l'amor infinit cap a la mare i un segon després el despreci més impune. Tres històries entrellaçades que es fan de mirall entre elles i de returc ens reflecteixen a tots, sí, no només a totes, de fet és una obra que recomano especialment als nois. És un símptoma clar que s'està removent una de les actituds (en paraules del diccionari) més sòlides de la nostra societat: el masclisme. Fan falta moltes Mama encara, tantes que no puguem diferenciar-les de la resta d'obres per la seva excepcionalitat. Aprofito l'avinentesa per fer córrer el manifiesto contra el acoso en el teatro, una oportuna i necessària iniciativa de la Liga de Mujeres Profesionales del Teatro (LMPT).
L'obra també ens fa qüestionar el tipus de relacions que volem, què deixem que ens perfori l'ànima? Les agressions més difícils de detectar són les que vénen embolcallades amb cotó fluix. La majoria de la violència sexual és sense l'ús de la força fruit de situacions que no se saben gestionar. Això també és violència, no oblidem que el 80% de la agressions sexuals són fetes per persones de l'entorn de la víctima.
No intentem canviar el món, diu la directora tota prudent... no, afegeixo jo: el canvieu.
Queda al descobert com poder articular-nos en la gestió dels nostres sentiments per tal de ser fidels a nosaltres mateixes. Aquesta obra ens obliga a gratar entre els nostres records d'adolescència i joventut, és un moment propici per revisar si sabem respondre una pregunta aparentment òbvia: em van violar?
Llarga vida a Mama que en breu es presentarà també a Madrid.
Joana Cortils
