Cavallet de mar (o el peix invisible)
Sala Flyhard, 2 de novembre de 2023
Entro a la sala. Un vàter. No us enganyeu, senyores i senyoris, sé que ja ho havia fet abans R. Mutt (segurament Elsa von Freytag-Loringhoven), però aconsegueix sorprendre’m de totes maneres, superant els segles d’història de l’art ja assimilats. I ho continuarà fent. Aquest vàter serà molts vàters de la ciutat de Barcelona, però també serà el seient d’un autobús, la barra d’una discoteca o el taulell d’una botiga de disfresses. L’escenari es transforma, amb girs simples però significatius, per acompanyar la història del Martí a través del gènere. Un viatge que explorarà moltes vessants de la identitat queer i que conclourà amb un antiessencialisme radical i, sincerament, emotiu.
Ja que hem mencionat la sinceritat, us seré sincera. No havia llegit la sinopsi, ni la fitxa tècnica, ni res, abans de seure a la butaca del teatre. Un cop allà llegeixo el flyer que m’han donat a l’entrada. Uf, penso, on m’he ficat. Hauré de fer una crítica d’aquesta obra des del privilegi més absolut de persona cis i normativa. Tindré alguna cosa a dir? O, potser més important, he de dir alguna cosa? Per favor, quan digui alguna cosa, que almenys es noti que acabo de fer un treball sobre Judith Butler a la universitat. Una mica de nerviosisme i d’expectació s’apoderen de mi. Després que es tanquin els llums, mentre el brillant actor Marc Torres entra al lavabo, no puc evitar fixar-me en la resta d’espectadores. Estem situades a dues bandes i davant meu, a l’altre cantó de l’escenari, hi ha asseguda una persona visiblement dissident. La veig perquè la Flyhard és petita i els llums enfoquen sovint al públic. L’actor ens parla, i veig com aquesta persona somriu tota l’estona. Li brillen molt els ulls, indicant que li és igual el dolor de mandíbula que després de la primera mitja hora segur que sent, de tant somriure, perquè li val la pena el dolor si aquest significa que per fi sent identificació, o pertinença, o se sent representadi. Passa l’estona. L’actor va mirant ara a un costat, ara a l’altre. En un moment, em sembla que fins i tot m’ha mirat a mi. Somric, també, potser ingènuament. Segurament ni em veu. El més probable és que la seva concentració impedeixi que aquest vincle efímer sigui real. Però a mi em fa sentir part de l’espectacle, part de l’epopeia. Com a espectadora passiva del viatge del personatge, em sento interpel·lada, contenta de saber la seva història particular que, en realitat, parla de totes. I ara ja sense por de parlar, em limito a citar l’autor (Pau Coya) d’aquesta obra que m’interpel·la, no perquè jo m’hagi d’equivocar, sinó perquè el que ell ha dit supera amb escreix qualsevol emoció abstracta de les que jo estic intentant plasmar, sense gaire èxit, potser:
«Cavallet de mar pretén anar més enllà de la problemàtica de l'embaràs adolescent no desitjat i de la visibilització de la no-cisheteronormativitat. És la història d'un noi que menstrua, sí. Però també es tracta del viatge d'algú que s'enamora, que dubta, que la caga, que rep notícies inesperades i que ha de prendre decisions. Algú que es replanteja les coses i se les qüestiona. És també una celebració dels cossos. De tots els cossos. I un gran fuck you per tots aquells que encara insisteixen a negar la diversitat».
Un cant contra la norma que planteja un relat, en realitat, absolutament normal, o normalitzable, i quotidià, des d’un costumisme senzill però efectiu. Si bé és cert que en alguns moments sembla que la dramatúrgia tingui por de no ser clara, i el text no s’arrisca del tot a l’ambigüitat que qualsevol llenguatge artístic utilitza per generar sentits boirosos, flexibles i personals, també ho és que el tot de l’espectacle dona molt bon resultat. Trobo imprescindible, sobretot, el disseny d’il·luminació de Joan Fullana, que possibilita elevar el costumisme a vegades plantejat un pèl cinematogràficament a una experiència del tot teatral i complexa, com també fa l’escenografia. Em permeto una llicència poètica per fer també una felicitació al vestuari de Pau Nieto i la imatge digital i vídeo de Marta Caravaca i Laura Bonnín per ser una de les primeres vegades en què la introducció d’elements d’actualitat (roba retro que podria ser comprada per Vinted, missatges de WhatsApp o vídeos d’Eurovisió) no provoca, en una persona de la generació zeta com jo, un cringe insofrible. Penso, sincerament, que és una obra sense pretensions exagerades que aconsegueix ser imprescindible per la seva sensibilitat i intel·ligència subtil. Un resum en format individual de la teoria queer que ens hauria d’arrossegar a totis cap a la Sala Flyhard, perquè ens interessa, o ens hauria d’interessar, com a comunitat cultural.
Anna Ginestà.
@annaaginesta
