Vides privades
Teatre Borràs, 29 de març de 2017
Diuen que la comèdia està considerada tradicionalment com a gènere menor. Jo més aviat diria que el problema està en que hi ha poques comèdies que arribin a l’excel·lència. I això no és degut a que es facin amb menys esforç i dedicació, sinó a que per la seva idiosincràsia es un gènere molt més complicat del que sembla.
Vides privades és la primera comèdia de La Brutal. Per si el gènere no fos ja un repte, val a dir que en David Selvas i companyia s’han proposat portar a l’actualitat un text escrit als anys 30 per l’anglès Noel Corward dotant-lo de modernitat. Dit i fet, la versió de Juan Cavestany fa que els personatges demanin sushi a domicili i que el pis al que van estigui lliure dels habituals inquilins d’airbanb. Però no n’hi ha prou.
Aquesta és la història d’una relació amor-odi en la que els seus membres estan irremeiablement lligats, encara que sigui a través de la pitjor part d’ells mateixos. El retrobament de l’Eduard (Selvas) i l’Amanda (Marta Marco) dos anys després de separar-se al coincidir en un hotel amb les seves noves parelles és un bon inici còmic. El que no lliga és la presencia incansable d’aquests nous companys, que en aquesta versió Mima Riera i Javier Beltrán interpreten com a joves moderns i actius. La mirada actualitzada dels personatges més joves no s’entén amb un text que els fa aguantar estoicament la plantada sense plantejar-se defensar el seu orgull. En una societat en la que cada cop se suporten menys coses i en la que les separacions i l’individualisme estan a l’ordre del dia, text i direcció no van de la mà.
Entre la parella gran, el més interessant resulta la complicitat i la vitalitat amb la que mostren la seva (in)maduresa. Una passió desbordada en positiu i en negatiu, que en els pitjors moments arriba inclús a la violència. Aquest tipus de comicitat física té sortida per al gran públic, cosa que els brutals saben i exploten.
A nivell de posada en escena, l’escenografia de Jose Novoa resulta encertada, amb un i dos menjadors luxosos separats per cortines que s’obren i es tanquen depenent de l’acte. Aquest element, una simple tela que amb un sol moviment pot aïllar o destapar la privacitat dels personatges, resulta metafòricament suggeridor, si bé es complementa amb un mobiliari luxós que correspon a l’adequat en un muntatge en un gran teatre.
En conjunt, un repte ben encarat però amb una mala base que dificulta molt l’execució. La lliçó? Que no tot és actualitzable. Per la propera sembla que caldrà una millor tria.
Alba Cuenca
