Guillem Barbosa, Patrícia Bargalló, Silvia Capell, Maria Garrido, Guillem Gefaell, Carles Gilabert, David Menéndez, Núria Montes, Maria Pau Pigem, Lara Renard
Sinopsi:
La Virgueria es llença de cap en el seu projecte més ambiciós des de la creació de la companyia l’any 2009. Un espectacle amb deu artistes sobre l’escenari per explicar la història de la Dora. La història d’aquells a qui el sistema deixa de banda per no ser productius dins les regles del capitalisme.
Un mirall entre l’abans i l’ara que, a través de la poesia visual, el circ, la paraula i el moviment, ens farà parlar sobre el que ens defineix com a espècie, sobre el que ens fa humans, sobre la solidaritat i la seva distància de la beneficència o la caritat.
Hi ha espais que esdevenen màgics no per com son, sinó per les persones que els habiten. El Garitu n’és un bon exemple: potser cau a trossos o està desautoritzat, però els records que hi resideixen fan que sigui un indret únic.
A la Barcelona dels anys 50, diverses persones van trobar-se a un lloc on podien fer volar la imaginació. Era un lloc on el temps s’aturava, i on cada moviment o paraula s’embolcallaven amb delicadesa. Cadascun dels membres d’aquest espai era únic i podia sentir-se lliure d’actuar. Maria Pau Pigem, Dora a l’espectacle, és qui ens convida a conèixer aquest indret del qual passarem a formar part, ni que sigui durant una hora i quart.
Iris Martín i Aleix Fauró són els qui han pensat el nom de tots els personatges que s’autoanomenen “fràgils”, i actuen en un espai decorat amb cura, amb uns colors (accentuats per la il·luminació) que el fan singular. Actrius, actors i atrezzo, col·locats perquè es vegin de tot arreu, juguen al voltant dels dos elements centrals i que ocupen més espai: el trapezi i la perxa xinesa. Es fan servir al llarg de la proposta, no amb totes les seves possibilitats, però sempre amb la poètica que caracteritza l’espectacle, sobretot en algunes coreografies de Sílvia Capell en sintonia amb la música en directe de Clara Peya.
La història no destaca per causar intriga o ser massa innovadora, però captiva per la delicadesa amb què ha estat creada. Detalls com la olor del caldo de verdures fan que desenvolupis un sentiment d’empatia cap als personatges, encara que no recordis el seu nom. Gaudeixes com ells en un espai que contrasta amb la vida fora d’allà, sorollosa i accelerada. En aquest espectacle, La Virgueria ha fet art i política, no només en la història, sinó també amb el que la envolta.
Com menja un caníbal és una coproducció de La Virgueria i el Teatre Arnau, que ara mateix és un teatre nòmada que pretén crear teixit social habitant diversos espais de la ciutat mentre es rehabilita el teatre en sí. A part, es va representar la Lleialtat Santsenca, que durant els dies 21 i 22 de desembre va acollir les jornades de debat “Espai 0”, amb exposicions, xerrades i creació comunitària. Més enllà d’El Garitu, altres espais com aquest sobreviuen a Barcelona i altres pobles, petits búnquers de creació cultural, aïllats d’aquelles persones que pensen que fer art no serveix per a res.
