Company
Teatre Apolo
Fa 25 anys i mig, si et passejaves per la plaça Margarida Xirgu, podies escoltar subtilment com les balades melancòliques i melodies rítmicament complexes que caracteritzen a Stephen Sondheim omplien l’ambient, amb les impecables veus de grans artistes catalans com Carles Sabater, Pep Antón Muñoz, Carme Sansa, Rosa Galindo, Mònica López o Lluís Homar regalant els seus cors a un cor que canta sobre un cor insatisfet.
Un quart de segle més tard, aquelles mateixes melodies de Sondheim retornen a Barcelona amb un elenc actualitzat i, tanmateix, digne de veure i viure, que no només han arribat per recordar la figura (ara pòstuma) del mestre del musical contemporani, sinó el del musical viu i fervent al Paral·lel de Barcelona.
Antonio Banderas li ha regalat a la capital catalana un Company viu, clàssic i pur que acompanya al públic que porta cantant durant dècades els seus propis “Marry Me A Little” i “Not Getting Married Today”s, i convida a coincidir a les butaques amb l’explosió de la generació jove amant del musical que vol que el seu cos vibri amb un Sondheim tan especial en persona. Quan s’apaguen les llums i les projeccions s’encenen, esperant que arribi el nostre Bobby, com un amic conegut i un estrany desconegut alhora, els ulls plens d’expectació i nostàlgia per reviure una història que tothom viu com seva, encara que no la sàpiga, omple el Teatre Apolo de màgia.
Aquesta màgia es manté present des del primer missatge del contestador fins a l’últim acord gràcies a un elenc extàtic i animat. Les cançons i escenes es recreen amb veus dolces i mirades pures que canten i qüestionen què és l’amor, com és l’amor, i per què és l’amor. La grandesa i estressant infinitat de la metròpolis de Nova York ressona també a Barcelona amb una Lydia Fairén brillant amb el seu “Cien Personas Más”, l’ansietat pre-altar del casament t’atrapa i t’accelera gràcies a l'espectacular Amy d’una Anna Moliner que s’ha apropiat plenament del “Casarse Hoy”, una Silvia Luchetti que tant amb un cant operístic com amb una parla argentinitzada t’omplen d’energia i "bonrotllisme", o un Rubén Yuste que únicament amb mirades i cops de fum t’enganxen el seu riure ximple entre calades. Cada membre de l'elenc troba la seva llum, tant en el conjunt del cor, com quan l'acció li regala que el públic només tingui ulls per aquell a qui li toqui una cançó delicada o un acudit enginyós.
Però qui t’aconsegueix arribar a l’ànima amb un Robert impecable és un Roger Berruezo que torna a brillar als escenaris de Barcelona fins i tot amb les llums apagades. Després d’acompanyar la vida del Bobby d’en Banderas amb un Paul amb ànsies de casar-se, ara llueix amb orgull i fermesa la flama protagonista que es qüestiona si està preparat per pujar a l'altar. Vaig tenir l’enorme plaer de poder compartir unes paraules amb ell abans de l’estrena de la producció, parlant sobre el valor i el llegat que comporta defensar aquest Sondheim, i la primera paraula que va aparèixer va ser un rotund “heavy” que carregava responsabilitat, agraïment i un procés d’assimilació.
La intimitat amb què es presenta sobre l’escenari fa la sensació d’estar veient les anècdotes d’un amic que coneixes des de sempre, i que tant es podria representar dins un teatre ple d’aplaudiments o dins un garatge amb tres cadires (com Banderas diu que també funcionaria), i ens regala un Bobby relaxat, tendre i passional, que explota com un espectacle de focs artificials amb el seu “Sentirse Vivo”, amb el qual salta sense problemes al pedestal que ocupen uns Dean Jones i Raúl Esparza que continuen sonant pels auriculars de les persones enganxades a les notes i paraules de Sondheim, i que et segueixen ressonant pel cap després de sortir de l’Apolo.
Tot i que els actors i actrius brillen a l'escenari i creen un quadre precís i delicat com una pintura de Seurat, no pot haver-hi musical sense música, i aquest Sondheim està preciosament executat amb una orquestra jove i plena de talent. Escoltar peces del mestre contemporani consta de dos passos: un que fas amb cara de confusió i un altre amb cara de plaer. Les sincopacions, les atonalitats i les estructures pròpies de l'autor són com l'engranatge d'un rellotge que si no funciona bé, donarà l'hora malament.
Parlant també amb el director musical, n'Arturo Díez-Boscovich, comentava el plaer d'arrancar les notes de la partitura a l'escenari, especialment unes composicions tan teatrals i emocionants a escenificar, segons ell. A la banda sonora no hi predomina “la típica melodia maca que acostuma a aparèixer a la gran majoria de musicals”, segons Díez-Boscovich, però tot i així esdevé addictiva un cop hi aprofundeixes. Dirigir-la a un elenc sencer, tant actoralment com orquestralment, l’ha resultat tot un regal i un repte a causa de les complexitats tècniques que surten de l’enginy del compositor, però que la presenta amb valentia davant d’una Barcelona que ell considera que agraeix, accepta i adopta una peça que encara és atractiva i rellevant fins i tot avui dia.
Curiosament, com una composició de Sondheim, la direcció et deixa imatges precises, harmonioses i emocionants, però sovint també et fa trobar a faltar instants o emocions que t'evoca el material original. Petits factors com inconsistència en conceptes i jocs escènics que es podrien explorar molt més i s'abandonen de cop, dinàmiques entre l'elenc, l'escenografia i les llums en conjunt, o la manca de ritme durant algunes escenes (amb silencis dignes d'una obra de Pinter, especialment durant el segon acte) et fan sortir del teatre amb una lleugera sensació agredolça del "m'ha faltat 'x'". Altres factors com una lleugera inconsistència entre el vocabulari que s'utilitza entre les cançons i el diàleg, l'ús de projeccions, acudits que es perden entre traduccions o escenes on gran part del text s'intercanvia per accions, sovint et fan aixecar una cella entre les llàgrimes d'alegria o emoció.
Tot i els "el què hagués pogut ser", el valor total de la producció és una gran vàlua per al panorama musical català i espanyol. Poder reviure un clàssic del musical contemporani amb tanta vida, talent i estima cap al material original i el seu autor, és un regal tant per a les persones que van conèixer a en Bobby fa dècades, com pels joves que estan acostumats a viure aquests clàssics a través de pantalles, o es dona a conèixer a la generació dels nous "theatre kids". Company és una proposta amb una temàtica que continua vigent avui dia, amb una producció que ara mateix ocupa escenaris a Broadway i que encara emociona a una Nova York dolguda per la fugida del mestre, mentre recorda a Barcelona què hi havia, i hi hauria d'haver als seus escenaris. Assistir a l'Apolo a deixar-te emportar per aventures d'amors i desamors et farà sentir viu.
Àlex Locubiche
@alexlocu
