Company
Teatre Apolo
Portar a escena un clàssic dels musicals mai és una feina fàcil, i encara menys si parlem d’un Sondheim. Hi ha, però, dues maneres de fer-ho: agafant l’essència el material i adaptant-lo als temps i preocupacions actuals, com es va fer en la versió estrenada a Londres abans de la pandèmia i que ara es troba a Broadway, o bé tractant-lo com una peça de museu. El que va fer Teatro Soho CaixaBank a Màlaga i ara ens porta a Barcelona és més aviat la segona, regalant-los la seva posada en escena d’una peça escrita per la Nova York de principis dels 70 sense gairebé cap mena de filtre. Podríem entrar en la discussió sobre què no ha envellit bé o fins on s’ha decidit arriscar, però trobo més interessant mirar-la com el que realment és: un retrat de la societat benestant novaiorquesa a la segona meitat del segle passat.
Company parla d’això: de la companyia, clarament entesa com la companyia d’una parella sexo afectiva tradicional i, en aquest cas, heteronormativa. Robert, el solter de per excel·lència, fa 40 anys i tots els seus amics (ja emparellats) li fan néixer el dubte sobre si s’hauria de casar o no. L’obra, doncs, explora les diferents cares del matrimoni i els seus problemes (això sí, s’ha de tenir en compte que de classe mitja no baixen, així que els seus problemes són els que són).
La primera cosa que impressiona de la producció és el repartiment de luxe del qual disposa. Qualsevol aficionat al gènere musical al nostre país reconeix més de la meitat dels noms que surten al cartell. La companyia està liderada per un Roger Berruezo, per qui realment el paper d’en Robert sembla ser escrit, però a qui no se l’acaba de veure còmode seguint alguns patrons que clarament estan pensats per a Antonio Banderas, que va interpretar el seu personatge a Màlaga (Roger, volem veure el TEU Bobby). També cal destacar el repartiment femení de la funció (menció especial per les catalanes Moliner, Ribera, Fairén i Möller) que, si bé és cert que tenen els personatges més agraïts des d’un punt de vista interpretatiu, no deixen passar l’oportunitat de fer-se seus els petits moments que protagonitzen.
Una de les altres coses que impressiona d’aquesta producció és la magnitud a nivell escenogràfic. Jugant amb projeccions, una il·luminació bastant encertada, un immens skyline de Nova York al fons, i poca cosa més, tota l’acció d’aquesta comèdia musical es va desplegant poc a poc als diferents espais de la ciutat. També juguen a favor els petits moments coreografiats amb total encert, que de vegades expliquen més que el que un podria esperar. Tot i així, durant el primer acte s’adopta un joc metateatral on els intèrprets formen part de l’escenografia que no acaba de funcionar en una producció d’aquestes característiques, sobretot si aquest joc desapareix al segon acte sense donar cap mena d’explicació.
Cal remarcar que dirigir i alhora protagonitzar una funció no és gens fàcil (i menys si el personatge gairebé no abandona l’escena durant l’espectacle). La producció ens ve de Màlaga, on aquest era el cas, amb Banderas dirigint mentre es posava a la pell d’en Bobby i, tot i que en general, la peça s’aguanta, hi ha petites decisions que no li acaben d’anar a favor. Això sí, se li agraeix infinitament a Bandera que aposti pel gènere al nivell que ho fa, portant grans títols del musical i apostant per coses que haurien de ser les habituals, però no ho són, com el fet de tenir una orquestra en directe (però això ja és un tema que discutirem un altre dia).
No puc evitar mencionar que adaptar un Sondheim no és gens fàcil, però el treball que fa Roser Batalla sobre les lletres del mestre compleix amb el que se li requereix. No ho fa, però, l’adaptació del text, per part de Ignacio García May, que es queda en una simple traducció bastant literal de l’anglès, fent que construccions lingüístiques del seu idioma original es transportin de manera poc orgànica al castellà. Adjectius en aposició al nom, un ús de demostratius i alguns adverbis excessius i innecessaris fan que el treball interpretatiu es vagi veient troncat per elements que el nostre inconscient detecta com a estranyes.
Tot té els seus pros i els seus contres, però per sobre de tot, no és gens habitual veure una producció d’aquestes característiques al nostre país. Qui sap quan es tornarà a ajuntar un repartiment de luxe com aquest, interpretant les melodies d’un dels grans del musical? O quan es cansarà Banderas d’intentar impulsar un gènere cada cop més reduït i menyspreat a la nostra ciutat? Company és, definitivament, una cita imprescindible per la gent que vol descobrir què pot arribar a fer realment un musical.
Carles Alarcón
