The Animals and Children took to the streets
El Canal, 9 de novembre de 2018
[caption id="attachment_3345" align="aligncenter" width="630"]
© Temporada Alta[/caption]
Anar a veure un espectacle de la companyia 1927 és submergir-se en un món oníric amb una certa connotació de crítica social. Ja ho van fer l’any passat amb Golem i aquest any ho tornen a demostrar amb The Animals and Children took to the Streets, obra que va donar fama a la companyia anglesa.
En l’obra d’enguany es presenta la vida en un barri marginal, infestat de rates i paneroles, on la vida dels veïns d’un bloc de pisos és grisa com l’atmosfera que els envolta. Sembla que no hi ha esperança i tothom s’ha resignat a viure tristement, però un dia els nens del barri decideixen emprendre la seva revolució particular: prenen els parcs i fins i tot segresten el gat de l’alcalde sota el crit de “Out with the old, in with the new!”. Els veïns, farts de la situació, volen restituir l’ordre establert i mediquen els nens perquè es comportin i tot torni a la normalitat.
Sota aquest argument, la companyia 1927 mostra el xoc generacional tant present en la nostra societat. Els nens pirates de l’obra volen enderrocar el vell sistema i viure en un món millor però aquests canvis són vistos amb por i desconcert. És l’etern conflicte vell versus nou. No obstant això, mentre en la nostra realitat l’arribada de noves generacions i noves idees al final acaba quallant en la societat i les velles generacions deixen pas a les noves, a The Animals and Children took to the Streets això no passa. Una gominola és l’encarregada de sedar els nens revolucionaris, com si es volgués fer un paral·lelisme amb determinats sectors de la societat que voldrien sedar i suprimir les noves idees i viure permanentment en un estat tradicional i retrògrad.
Per fer visible tot aquest ideari, la companyia es basa en l’ús de diferents recursos com l’estètica de l’expressionisme alemany de principis del segle XX o els cartells propagandístics russos d’Alexander Rodchenko (popularitzats per Franz Ferdinand al seu àlbum You Could Have It So Much Better). La marca de la casa segueix intacte: nombre mínim d’actors, música en directe (hi ha un piano amagat) i projeccions visuals sobre una pantalla blanca, reduint l’escenografia al mínim però aconseguint un efecte impressionant.
Al final, l’espectador surt de l’obra amb la sensació que ha assistit a una revolució frustrada i amb la música de Mary Poppins al cap. Potser quan l’entranyable mainadera cantava A spoon full of sugar, no ajudava tant els nens a ordenar com a tenir-los controlats. O potser tot és com un capítol de Black Mirror per replantejar-nos en quin món estem vivint.
Helena Xirgu
@Helenaxc
