The Animals and Children took to the Streets

informació obra



Direcció:
Suzanne Andrade, Sixto Paz Produccions
Composició musical:
Lillian Henley
Vídeo:
Paul Barritt
Intèrprets:
Rowena Lennon, Genevieve Dunne, Felicity Sparks
Producció:
1927
Autoria:
Duncan Macmillan
Sinopsi:

Després d’haver enlluernat l’any passat el públic del festival amb Golem, la companyia britànica 1927 —única en la integració de la pantalla en el seu relat teatral— torna amb l’espectacle que els va llançar a la fama: The Animals and Children took to the Streets. Una novel·la gràfica que pren vida gràcies a la màgica interacció entre les tres actrius i el joc videogràfic creat per Paul Barritt. Estètica expressionista i de cinema mut alemany de principis del segle XX —un altre dels seus senyals d’identitat— per a un conte negre sobre un barri marginal i els seus veïns plens d’ira. Humor corrosiu i subversiu sobre una revolta de nens pirates que prenen parcs i segresten gats.

Crítica: The Animals and Children took to the Streets

25/11/2018

Revolta expressionista

per Ariadna Grau

The animals and children took to the streets El canal, 9 de novembre de 2018

La companyia anglesa 1927 torna aquest any a Temporada Alta amb The animals and the children took to the streets. Una novel·la gràfica que mostra un barri marginal amb uns veïns replets d’ira. La companyia que l’any passat va meravellar al públic amb la seva obra Golem, eguany presenta al públic del festival un conte negre que pren vida gràcies a la màgia i a la interacció de les dues actrius, Rowena Lennon Genevieve i Dunne Felicity Sparks, juntament amb la música en viu de Lilian Henley i els gràfics audiovisuals creats per Paul Barritt.

La companyia, fundada l’any 2005 a Londres per la directora, escriptora i actriu Suzanne Andrade i l’il·lustrador i animador Paul Barrit, està especialitzada en combinar actuació i música en directe amb l’animació i el cinema per crear unes representacions fílmiques màgiques i amb una estètica personal. El treball híbrid de 1927 combina la paraula parlada, el cinema, la música i les accions donant com a resultat harmonies coreografiades minuciosament dins de partitures prèviament pensades i treballades. Són partidaris d’utilitzar expressions facials força pronunciades donant èmfasi clarament a la mímica de la cara i a la seva gestualitat, atorgant a cada personatge una fisonomia i un caràcter.

Aquesta obra ens mostra Le bayou, la zona marginada, temuda i odiada d’una ciutat on hi ha un bloc d’habitatges de lloguer pudent i infectat de rates on hi viuen tot de veïns amb ànimes amargades influenciades per aquest entorn tan depriment. Tot es desencadena quan els nens del barri esvalotats per la filla d’una venedora d’objectes de segona mà (o potser robats) i que es cansa de viure en aquestes condicions els convenç d'unir-se per protestar. Els nens es revolten a la seva manera: ocupant tots els parcs i fins i tot segrestant el gat de l’alcalde de la ciutat. Vista la problemàtica, els ciutadans de fora del barri marginal decideixen prendre mesures.

Un cop més es posa de manifesta que el poder d'uns pocs (sempre els mateixos) passa per sobre de tot i de tothom, fent servir la por i la submissió com armes de batalla. En aquest cas són els nens qui es revolucionen amb la voluntat de fer entendre aquesta necessitat de renovació. És més, els nens es revolten sota el lema de Fora el que és vell, dins el que és nou! Ens mostren el paper del conserge perquè el públic empatitzi, com a figura estereotipada i víctima d’aquesta societat, que viu entre aquesta porqueria i que l’únic que vol és aconseguir els suficients diners per pagar-se un bitllet i marxar d’aquest lloc infecte amb estètica deteriorada i pudent que ens recorda vívidament la pel·lícula de Wes Anderson Isle of Dogs.

Al ser només dos actrius que fan els papers de tots els personatges es requereix un temps de canvis de posicions i vestuari que fa perdre una mica el fil, ja que aquests foscos entre escena i escena duren massa. El ritme de l’obra en general tampoc ajuda a que això no passi, ja que acaba sent bastant monòton utilitzar sempre la mateixa estructura fent que l’espectador ja no esperi aquell efecte de sorpresa per veure què passarà tot seguit. Tot està construït a partir d’una partitura de petites escenes que no permeten l’empatia total del públic cap al que ofereixen a causa de la seva escassa duració.

The animals and the children took to the streets és, al cap i a la fi, una paràbola intel·ligent amb un humor corrosiu i subversiu que transparenta una realitat bastant pròxima a la nostra.

Ariadna Grau