Momo
Teatre Nacional de Catalunya, 5 de maig de 2023
Fa vuit anys, vaig veure Momo a la Mostra d'Igualada. Llavors tenia dotze anys i una mirada més infantil, segurament. En guardava un record preciós, d'aquell muntatge, i a casa no havíem oblidat la tornada de la cançó principal. Per això vaig decidir gaudir-ne un altre cop, ara al TNC. Tornar-hi m'ha servit per ratificar que es tracta d'un muntatge excel·lent, però també per adonar-me que m'assemblo més als homes grisos que a la nena Momo.
Un jardí botànic abandonat ens acull magníficament. Menys de cent espectadors poblen, en rotllana, aquest estrany espai, que no acaba de semblar un jardí, però encara menys un teatre. L'escenografia és una de les potencialitats de l'espectacle. No permet que desconnectis ni un segon, i els objectes que hi podrien quedar abandonats cobren vida per a convertir-se en un munt de personatges. El treball d'objectes i l'ús polifacètic dels materials està molt ben cuidat. Igual d'important serà la il·luminació, per a dibuixar els paratges físics i emocionals de la història.
En aquesta glorieta circular és on va viure la Momo, la protagonista d'aquesta història basada en la novel·la homònima de Michael Ende. Una nena solitària que, amb un gran abric i unes orelles ben obertes, es dedicava a escoltar la gent i, aquell espai de confiança era un refugi de calma per als problemes urbans. Un dia, però, els homes grisos arriben a la ciutat. De sobte, les exigències per no perdre el temps i guanyar més diners, fan que s'acabin les converses pausades, i els acudits, i els colors, i les cases de formes diferents. Tot es va estandarditzant fins a convertir-se gris, quadrat i avorrit. Se'n sortiran, la Momo i els seus amics, de combatre la grisor?
Momo exposa com l'ambició, les presses i el capitalisme s'enduen la capacitat d'estimar-nos, i com els infants no tenen ganes de resignar-s'hi. La crítica a l'adultocentrisme connecta amb Les petites coses, tot i ser un muntatge de to ben diferent; i el poder de l'art per a transformar la grisor generalitzada té un clar paral·lelisme amb L'alegria que passa (que es pot veure ara al Poliorama). Cal que expliquem més històries lluminoses, si no volem que el temps i la grisor ens dominin.
Anna Roca i Jordi Gilabert brillen amb unes interpretacions properes, càlides. Pere Romaní els acompanya elegantment amb l'acordió, banda sonora imprescindible. La proposta de direcció de Jesús Arbués permet que l'espai cobri vida i que tot plegat flueixi amb ritme. No es cau en la sobreestimulació ni la pressa, tot transcorre com un conte explicat a la vora del foc, pels que estiguin disposats a escoltar-lo.
Momo predica amb l'exemple del missatge que vol transmetre. Si després, en sortir, hem de córrer cap al metro perquè fem tard, això ja és cosa nostra. Ens omplim la boca dient que l'art pot canviar la societat, però cada vegada tenim menys temps per a creure'ns-ho. Si la nena Momo hagués vist com hem canviat en els vuit anys que fa que el seu espectacle gira, es decebria d'on hem anat a parar. Em sap greu, Momo, però no deixis mai d'explicar la teva història.
Martí Rossell Pelfort
@MartiRosPel
