AMNÈ(I)S(T)IA

Teatre | Dansa

informació obra


Coreografia:
Laura Neyskens
Direcció:
Laura Teresa Batllori Rodrigo, Judit López Torras
Dramatúrgia:
Laura Teresa Batllori Rodrigo, Judit López Torras, Florian Borchmeyer
Intèrprets:
Anna Maruny Castillón, Eleazar Masdeu García, Tamara Ndong Bielo, Martina Pérez Vilarasau, Elena Santiago García, Joana Maria Sureda Matamalas, Martina Tresserra Pi, Omar Tubau Canut, Jaume Forés Juliana, Júlia Santacana Vall
Autoria:
Édouard Louis
Sinopsi:

Aquest espectacle que fusiona teatre i dansa amb la televisió i el canal Youtube és especial. No tan sols perquè està inspirat pel director belga Chokri Ben Chikha. També ho és perquè és l’espectacle que surt del projecte IT Teatre. Una plataforma perquè els graduats de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre participin en un muntatge professional vinculat a les formes teatrals contemporànies. Amb Ben Chikha s’ha treballat sobre la idea del silenci com a eina còmplice de la injustícia. El silenci per no parlar del passat més incòmode i dels vergonyants problemes del present, sobretot de la nostra incapacitat per entendre i acollir el pròxim.

Crítica: AMNÈ(I)S(T)IA

12/11/2018

Parlem de conseqüències

per Raul Coluche

Amnè(i)s(t)ia: Say Sorry Sala Beckett, 8 de novembre de 2018

A la Sala Beckett, dins del cicle Terrors de la ciutat. Escenaris de conflicte i de por, s’ha presentat durant excessivament poc temps aquest projecte de l’autor i director belga Chokri Ben Chikha en companyia de joves graduats de l’Institut del Teatre.

Amnè(i)s(t)ia: Say Sorry vol convidar a la reflexió sobre la importància de les segones oportunitats. La societat jutja col·lectius però no als individus concrets que en formen part i, conseqüentment, es tendeix a la frivolitat i a la manca d’empatia.

Després d'un inici fins i tot desconcertant, ràpidament l’ús de càmeres de vídeo i la connexió directa amb el públic esdevenen la base formal per tractar amb certa distància els dos temes principals (tal i com s’expressa a la sinopsi): quines són les conseqüències per a les famílies amb passat –i potser present- franquista? I per a les famílies dels partidaris de Daesh? En aquesta anàlisi hi trobarem punts en comú.

Amb moments performatius que sovint funcionen però que corren el perill de la gratuïtat, es tracta d’un exercici col·lectiu que agafa transcendència a mida que passen els minuts i el joc esdevé més seriós del que en un principi podia semblar.

Sense cap mena de dubte, aquest tipus de projectes han d’existir, tant per la temàtica com per l’oportunitat que esdevé per als actors joves entrar en contacte amb el món professional.

Raúl Coluche @RaulColuche