Una llum tímida
Teatre Condal, 13 d'octubre de 2021
Quan una obra de teatre està inspirada en fets reals sol posar la pell de gallina, perquè ens agrada distreure'ns amb històries que fan patir però des de lluny, des de la comoditat. Si ha passat de veritat, i a més a casa nostra i no fa pas tant de temps, ja no és possible el distanciament. És aquesta sensació d'ofec, de còmplice i de germana al mateix temps, el que permet a Una llum tímida arribar a moments de connexió tan forta amb la peça que fa molt difícil contenir l'emoció.
Isabel (Àfrica Alonso Bada) i Carmen (Júlia Jové) són dues mestres d'escola que s'enamoren als anys seixanta a Barcelona, en una època en què ser lesbiana és una malaltia, una deshonra per la família i un instint pervers que s'ha de reprimir. La seva història i un violoncel i una guitarra (Marta Pons i Andrea Puig Doria) tenen la responsabilitat d'arribar a cada espectador o espectadora de forma personal en un espai enorme, llar de grans muntatges com és el teatre Condal. Un espectacle que no sembla que sigui a casa seva, però que d'altra manera no arribaria a un pati de butaques tan gran i tan ple de persones joves que es reconciliaran una mica més amb el teatre aquesta nit. Clar que un equip de so a la última i un desplegadíssim muntatge de llums escurcen les distàncies sobreres deixant que prenguin protagonisme les coses petites com una carícia, una mirada, o una paraula a cau d'orella. Així, Una llum tímida transmet tota la llum i tota la timidesa de què són capaces les intèrprets amb el seu xiuxiueig suau i íntim de realitat, i obliden el públic, còmplice i testimoni únic de la història.
Certament, val molt la pena veure musicals que et sorprenen per no semblar musicals. Vull dir que són dos intèrprets i dos músics, i ni criden, ni fan coreografies, ni hi plou, ni res de tot això. Però la música hi és, i és el canal directe a les emocions que comparteixen personatges i públic. Molt a guanyar amb una història colpidora i una música suau, acompanyant. Les paraules senzilles i personals que es confessen la Isabel i la Carmen són d'elles, i des de la butaca s'assavoreix el premi amarg de poder gaudir de dos personatges elaborats, que estimen i odien, i somien, i es fan grans a força de patir.
Amb tot, és inevitable pensar que una espessa cortina segueix silenciant els records del franquisme, però això no ha impedit que el col·lectiu La Cicatriz recuperi i honori aquest testimoni de repressió relativament recent. Gràcies al tractament delicat que en fan connecten, transporten i transformen un públic dempeus i entregat en un aplaudiment que sembla no tenir final. I és que està molt ben interpretat, i la calidesa de l'execució quotidianitzen unes lletres més naturals que poètiques. Una mostra més que és molt millor quan les aparences i les idees preconcebudes enganyen.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
