Som el llegat de 15 mil milions d’anys d’evolució còsmica. Tu i jo. Així doncs, en aquest espai-temps, hem decidit viatjar a territoris propis de la naturalesa per apropar-los al llenguatge de l’escena. Volem que els nostres cossos orbitin en la narració d’un univers que, indiferent davant els nostres moviments, ens ofereix un escenari de reflexió i acció. Un viatge que intenta desconfigurar l’ego narrant un món que no gira al voltant nostre. Un món en el qual ni estem per sota ni per sobre, sinó en ell, reconsiderant el valor de cada humà per a l’altre. Un viatge personal fora de tota persona, més enllà i fins als límits de la nostra comprensió. Caminar a través de la via del dubte. Posar-ho tot en dubte. Descobrir-nos.
Fotografia extreta de la pàgina web de l'Antic Teatre
L’any 1980 s’estrenava Cosmos, una sèrie de televisió on Carl Sagan parlava d’astronomia i que acabaria fent-se un lloc al cor dels espectadors i les espectadores pel seu ús de la poesia i les imatges . Aquest mes de febrer, a l’Antic Teatre s’hi ha pogut veure Laniakea, una peça teatral construïda a partir de la sèrie televisiva de Sagan. Igual que Cosmos, la proposta agafa com a punt de partida l’astronomia i la física per acabar construint un joc d’imatges i de poesia que, amb l’excusa de parlar de l’univers, acaba parlant de nosaltres i de la vida.
Blanca Garcia i David Mallols han presentat un muntatge original i interdisciplinari que destaca, sobretot, per la seva estructura dramàtica i seus els efectes visuals. Laniakea ha estat pensada per ser un viatge, una progressió d’emocions i una experiència evolvent i sensorial. És cert que al principi l’excés d’informació tècnica del text pot arribar a sorprendre una mica, o fins i tot a incomodar, possiblement en una decisió deliberada de la dramatúrgia. Però a mesura que la peça avança, les paraules i les dades acaben perdent el paper protagonista i es dissolen per deixar pas a un tipus d’expressivitat més relacionada amb les percepcions físiques i sensorials. La progressió que es representa a Laniakea és un viatge de la terra al cel, de la seguretat de l’ara i de l’aquí a un món de possibilitats i de misteri. Una progressió que va des de les paraules fins a la seva absència, cap a la música i cap al silenci, tornant-se més i més poètica a mesura que va despullant-se del text.
A mesura que creix, la peça es transforma en una experiència sensorial que transporta al públic fins al mig de l’univers, primer a través del text i al final d’una manera física. La proposta acaba amb els efectes lumínics com a únics elements en escena, establint un moment de clímax i de catarsi final on l’espectador acaba trobant-se sol amb la llum i amb la música. Aquest moment final de la peça és clau perquè permet integrar dins el conjunt mateix de l’obra un moment d’introspecció que ajuda a connectar-hi i a pair-la.
Laniakea aconsegueix transmetre la sensació d’haver experimentat un viatge. Igual que Cosmos, el muntatge representa un recorregut que comença en la física i l’astronomia i que acaba en la poesia i la filosofia. Els efectes lumínics que s’hi utilitzen han estat dissenyats amb cura i amb una imaginació fresca i sorprenent. Seguint l’estil de la sèrie de televisió en la qual es basa, el muntatge fa servir conceptes teòrics com a vehicles per a l’expressió poètica. La sèrie Cosmos presentava imatges de l’univers expressives, gairebé plàstiques, i Laniakea fa honor a aquesta vessant visual de la sèrie tot transportant-la al camp dels efectes de llum. Tot això en una peça que no perd la capacitat de narrar i que progressa fins a convertir-se en un conjunt estructuralment ben polit, poètic i capaç de fer-te connectar amb l’univers de Carl Sagan d'una manera emocional, i també física.
