Cold Blood

Nous formats

informació obra


Autoria:
Jlien Lambert, Silvye Olivé, Nicolas Olivier, Michèle Anne De Mey, Jaco Van Dormael, Kiss , Txalo Toloza-Fernández
Text:
Thomas Gunzig
Producció:
Astragale asbl
Dramatúrgia:
Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

Mans que ballen o cinema coreografiat en directe. Set vides diferents en una microdansa a l’escenari que es fa gegant a la pantalla.

Cold Blood és un viatge cap al més subtil. Una aventura que es troba entre la microdansa i el cinema, creada pels artistes belgues Jaco Van Dormael i Michèle Anne De Mey. El cineasta i la coreògrafa duen a terme una pel·lícula en directe, al mateix teatre, amb els dits de les mans com a protagonistes i enriquits pel text de Thomas Gunzig en el qual es poden reconèixer influències de Ravel, Schubert, David Bowie i Janis Joplin. Set vides com a protagonistes d’un viatge poètic ple d’incògnites i descobriments visuals sorprenents.
Cold Blood, que es podrà veure a Terrassa en català, arriba després de l’èxit mundial que aquesta companyia ja va assolir amb l’espectacle Kiss & Cry (2011) i que ja van veure més de 100.000 espectadors.


Crítica: Cold Blood

07/10/2018

Poètica petita, teatre gran

per David Jou Bueno

Cold Blood Teatre Principal de Terrassa (Festival TNT), 29 de setembre de 2018

Quan va acabar Cold blood gairebé tot el públic aplaudia dempeus, i una persona que seia davant va dir al seu company: "Ja he vist el millor de la temporada". Sembla un judici exagerat —tenint en compte que som al primer mes—. La sensació general era, això sí, que el que acabàvem de veure havia sigut realment genuí, especial. Aquesta obra, dirigida pel cineasta Jaco Van Dormael i la coreògrafa Michèle Anne De Mey, amb el col·lectiu Kiss & Cry, i amb text de l’escriptor Thomas Gunzig, tots de nacionalitat belga, explica amb senzillesa i humor negre les set morts estúpides de set malaurats personatges. Un home que surt a comprar el pa i no torna, congelat en una tempesta de neu. Una dona caníbal prepara el seu suïcidi. Un astronauta mor en el seu viatge a l’espai, després d’haver discutit amb la dona. A la part superior de l’escenari penja una pantalla gran, de cinema, on s’hi projecta, en directe, la història. Sobre l’escenari un grup d’actors, càmeres i ajudants de producció vestits de negre la graven, en segon pla, en un precís desplegament tècnic i logístic. La gran aportació d’aquesta obra és que aconsegueixen crear un món poètic fet, pràcticament, de mans d’actors i petits escenaris manufacturats, que a la pantalla es revelen com autèntics. Els personatges, gairebé tots, són les mans, on el dit índex i el cor són les cames, i aconsegueixen amb èxit patinar sobre gel, ballar claqué, o lliscar per una barra de pole dance. Gràcies al moviment i a la caracterització, els dos dits dels diferents actors encarnen personatges peculiars, de diferents edats i personalitats. La veu innocent i calmada del narrador en off que ens explica les històries sedueix l’espectador, i manté la línia d’explicar-nos el més negre i surrealista amb una gran naturalitat, com si fos el més natural que un teatre sencer miri bocabadat dos dits que ballen. A Cold blood allò petit esdevé gran, allò pertorbador és divertit, el que no s’hauria de veure —el rerefons de la producció— s’exposa al públic com un mag que, en revelar el truc, demostra que la realitat pot ser, fins i tot, més fascinant que la màgia. Gràcies al Festival TNT (Terrassa Noves Tendències), per portar-los! David Jou @DavidDovlatov