Poètica petita, teatre gran

Cold Blood
Teatre Principal de Terrassa (Festival TNT), 29 de setembre de 2018

Quan va acabar Cold blood gairebé tot el públic aplaudia dempeus, i una persona que seia davant va dir al seu company: “Ja he vist el millor de la temporada”. Sembla un judici exagerat —tenint en compte que som al primer mes—. La sensació general era, això sí, que el que acabàvem de veure havia sigut realment genuí, especial.

Aquesta obra, dirigida pel cineasta Jaco Van Dormael i la coreògrafa Michèle Anne De Mey, amb el col·lectiu Kiss & Cry, i amb text de l’escriptor Thomas Gunzig, tots de nacionalitat belga, explica amb senzillesa i humor negre les set morts estúpides de set malaurats personatges. Un home que surt a comprar el pa i no torna, congelat en una tempesta de neu. Una dona caníbal prepara el seu suïcidi. Un astronauta mor en el seu viatge a l’espai, després d’haver discutit amb la dona.

A la part superior de l’escenari penja una pantalla gran, de cinema, on s’hi projecta, en directe, la història. Sobre l’escenari un grup d’actors, càmeres i ajudants de producció vestits de negre la graven, en segon pla, en un precís desplegament tècnic i logístic. La gran aportació d’aquesta obra és que aconsegueixen crear un món poètic fet, pràcticament, de mans d’actors i petits escenaris manufacturats, que a la pantalla es revelen com autèntics.

Els personatges, gairebé tots, són les mans, on el dit índex i el cor són les cames, i aconsegueixen amb èxit patinar sobre gel, ballar claqué, o lliscar per una barra de pole dance. Gràcies al moviment i a la caracterització, els dos dits dels diferents actors encarnen personatges peculiars, de diferents edats i personalitats.

La veu innocent i calmada del narrador en off que ens explica les històries sedueix l’espectador, i manté la línia d’explicar-nos el més negre i surrealista amb una gran naturalitat, com si fos el més natural que un teatre sencer miri bocabadat dos dits que ballen.

A Cold blood allò petit esdevé gran, allò pertorbador és divertit, el que no s’hauria de veure —el rerefons de la producció— s’exposa al públic com un mag que, en revelar el truc, demostra que la realitat pot ser, fins i tot, més fascinant que la màgia.

Gràcies al Festival TNT (Terrassa Noves Tendències), per portar-los!

David Jou
@DavidDovlatov

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *