Tolcachir va marcar amb L’omissió de la família Coleman —obra que s’ha pogut veure dos cops al festival— un abans i un després en la dramatúrgia argentina del segle xxi, una contribució consolidada des de l’espai Timbre 4 a Buenos Aires. Próximo és el seu treball més recent com a autor i director. Un text per a dos actors (Lautaro Perotti i Santi Marín) que aborda les relacions afectives en l’era d’Internet. Una història d’amor construïda en la distància, amb Skype, WhatsApp, trucades al mòbil i flirteig a les xarxes socials. La falsa proximitat i la solitud es faran evidents quan la comunicació es talla.
Crítica: Próximo
14/11/2019
Próxim(o)amente en tu pantalla. Intimitat especial, fredor espacial
Una relació humana a Internet. Res estrany, ho trobes a totes les pantalles. Dues persones treuen partit de la tecnologia per sentir-se juntes més enllà de les trobades físiques. Quants de vosaltres teniu contacte digital amb els vostres amics, amb la vostra parella, amb els vostres tiets, o amb la vostra professora? Si no ho veieu clar, només cal que escolteu algunes cançons que sonaven a tort i a dret fa uns mesos. “¿Qué haces en tu día a día? Te miro las fotos pero no le doy al corazón”, diu Amaia a ‘El relámpago’. Ed Sheeran sembla que fa el mateix, a ‘New man’: “Still looking at your Instagram and I’ll be creeping a lil’, I’ll be trying not to double tap, from way back”. Aitana, en canvi, a ‘Teléfono’ explica: “Hoy he dejado mi teléfono para no llamarte”. Les cançons solen ser un retrat honest de la realitat social d’una època. I els protagonistes de l’actual vivim també a les aigües virtuals, amb les xarxes socials i el telèfon sempre a punt.
Què passa, però, quan Internet deixa de ser un complement de les relacions presencials, quan algú es capbussa totalment al mar digital? Una relació humana només a Internet. Això ja sona més curiós, oi? L’obra de teatre Próximo, dirigida per l’argentí Claudio Tolcachir, col·loca dalt l’escenari dos homes que s’han conegut i enamorat per Internet i que no s’han vist ni tocat ni saben si podran arribar a fer-ho mai. Es tracta d’una història que tiba l’amor, per tal d’esbrinar-ne els límits, i que posa a prova la profunditat de les pantalles que aparentment ens connecten.
Santi Marín i Lautaro Perotti interpreten un actor madrileny de casa bona, amb un pare influent a l’esfera política del país, i un argentí que sobreviu com pot a la capital d’Austràlia, respectivament. Ho fan d’una forma fresca i lluent, i aconsegueixen compartir l’espai escènic sense tocar-se, malgrat que en alguns moments arriben a estar a menys d’un metre. D’aquesta manera, fan palpable la fredor espacial que suposa una relació a distància.
L’escenografia és refinadament caòtica. Un seguit de mobles i objectes quotidians, desordenats amb gràcia, farceixen gran part de la superfície de l’escenari. La part del darrere està reservada a un tros de carretera, amb una tanca de seguretat i dos fanals mig il·luminats. Potser així volen evocar que Internet és un punt inconcret, un espai indefinit. O potser pretenen suggerir que és un espai connector, que fa de nexe entre dos punts, entre dues persones, talment com una carretera uneix diferents municipis.
“No me cortes”, repeteixen els enamorats. Una frase que recorda un tall de ganivet. És dolorós, estimar a través d’Skype? La producció de Timbre 4, estrenada el 2017 al Complejo Teatral de Buenos Aires, ha arribat per fer-nos aquesta pregunta. I, també, per llançar-nos una mirada múrria que ens ho deixa clar: nosaltres podem ser els pròxims a deixar-nos seduir pels encants d’un internauta desconegut i sentir aquella intimitat tan freda, tan especial.
