Golem
El Canal, 3 de novembre de 2017
Una pantalla verda. Smile Face. High Definition. Progressive. Leisure Pleasure. Fantastic Colours. Slow Motion. Una sèrie de rostres es projecten a una pantalla amb frases i un so de xilòfon electrònic que es repeteix en loop. Fos a negre, i comença l’acció. A l’esquerra, un noi (Will Close) toca la bateria i a la dreta una noia (Lillian Henley), el piano. Ens acompanyaran durant tota l’obra per aportar les melodies i un ritme energètic a l’acció, sempre amb el toc vermell de les seves vestimentes. Annie (Esme Appleton) és el primer personatge que coneixem, i ens presenta la seva banda de Punk polític Annie and the Underdogs! -amb un so molt proper al de la banda de New Age B-52-, on hi trobarem el protagonista de l’obra, el seu germà Robert (Shamira Turner). És ell qui ens conduirà per la fantàstica història que ens submergeix en una escena londinenca underground amb una estètica (groga) plena de referències: podem pensar en la pel·lícula Metrópolis, l’escola d’art alemanya Bauhaus o el grup de música electrònica Kraftwerk. Benvinguts al món de 1927.
1927 és el nom de la companyia anglesa que ha portat Golem a moltes sales del món i que finalment arriba a Temporada Alta, a El Canal, a Salt. El seu primer debut, Between the Devil and the Deep Blue Sea va provocar un salt immediat a l’estrellat de la companyia jove, que van començar diverses gires mundials creant gran expectació arreu on van. 1927 ha continuat apostant per propostes originals amb clàssics com The Krazy Kat o The Magic Flute.
Golem és un clàssic de la literatura fantàstica europea, escrit per Gustav Meyrink i que la companyia 1927 ens actualitza amb un llenguatge contemporani i una estètica futurista. Golem és un personatge fet de fang que cobra vida, tal i com ho fan Pinocchio o Frankenstein amb objectiu de complir les ordres de l’humà que el posseeix. La història ens explica com Robert acaba atribuint al seu Golem totes les seves obligacions: des de les labors de la feina fins a les tasques domèstiques, i el que fa que sigui tant actual és la manera com vivim l’evolució d’aquest Golem: el mercat llança noves actualitzacions d’aquest producte estrella (Golem version 2. What can Golem do for you?), que acaba semblant més un robot o inclús diríem un mòbil d’última generació. Qui controla a qui? El Golem acaba reconduint la vida de Robert, aconsellant-lo i qüestionant el tipus de vida que porta el seu amo: la relació sentimental que té amb Joy, la manera antiquada de vestir, fins convertir-lo en un súbdit del capitalisme i fins i tot, oh desgràcia! aconseguint que abandoni la banda de Punk polític Annie and the Underdogs!
Les referències són moltes. 1927 no és només el nom de la companyia (de la brillant companyia!) també és l’any quan el cinema va incorporar el so i es va desprendre de les orquestres que tocaven la música en directe per acompanyar les imatges de les grans pantalles. En aquesta obra no ens desempalleguem de res: la sincronització entre les projeccions, el so enregistrat i la música en directe aconsegueix acariciar la perfecció. 1927 és també l’any que es van presentar The Jazz singer, el primer llargmetratge amb so sincronitzat. Trobem el vincle amb l’àvia de Robert, que ens recalca la prohibició d’escoltar música Jazz a casa seva, després que el seu marit els abandonés amb l’objectiu d’anar a la recerca del “Jazz pur”. Aquest mateix fantàstic any, el 1927, va ser l’any quan es va estrenar un altre clàssic del setè art (encara mut): Metrópolis de Fritz Lang, que ens situa en un futur 2026 on una megalòpolis funciona mitjançant els treballadors-esclaus sota un ritme imposat per les màquines.
Golem de 1927 ens ofereix un espectacle d’animació, performance, teatre i música amb unes interpretacions brillants, interpretacions que s’acosten a la meravella de Buster Keaton durant l’era del cinema mut. És gràcies a Suzanne Andrade (escriptora i actriu), Paul Barrit (animador i il·lustrador), Lillian Henley (compositora i pianista), Esme Appleton (actriu) i la resta d’actors esmentats prèviament, que hem gaudit d’una obra mestra. És gràcies a ells que hem pogut tornar, encara que sigui en un món de ficció, a veure una banda de Punk tocar música protesta contra l’actualitat i la política, i força falta que ens faltaria traslladar-la a la realitat. No us perdeu la oportunitat de veure aquesta joia, i sobretot recordeu: Annie and the Underdogs!
Andrea Bonet
