Unheimlich
Sala Àtrium, 24 de maig de 2019
[caption id="attachment_4729" align="aligncenter" width="337"]
Nau Ivanow ©[/caption]
Quatre dones passegen per un museu: visiten l’exposició i observen les obres. Però, a mesura que passen d’una sala a l’altra, el que veuen ja no són només pintures i escultures, sinó miralls del seu propi cos. Les representacions de figures femenines desperten la curiositat de les quatre dones que juguen a imitar les postures estranyes i forçades - adaptades al desig de la mirada masculina - de les protagonistes de les obres. El que havia de ser un entreteniment, un joc mimètic, es revela però com una trampa: imitar les muses dels artistes les converteix en cossos sotmesos al plaer de l’altre, en mers objectes bells per a ser contemplats.
Aquest procés de subjugació del cos femení és el que ens presenta Unheimlich, la proposta de la companyia Pelipolaca i Les Desvestides dirigida per Irene Vicente i interpretada per Belén Bouso, Núria Corominas, Rut Girona i Gal·la Sabaté. Desenvolupada en part gràcies a la beca DespertaLab, l’obra denuncia la hipocresia que permet exhibir el cos femení nu en espais públic com museus o galeries d’art, sota l’empara de la mirada estètica, però que en canvi censura les dones que decideixen fer topless a la platja o publicar una foto seva a les xarxes socials.
L’obra es basa en el gest i entrena la mirada de l’espectador des del primer moment perquè pari atenció a cada moviment de les actrius, a cada mirada, a cada expressió del rostre. És per això que les reflexions no les trobem en boca dels personatges, sinó a través de talls de veu en off que, com si fossin l’audioguia del museu, ens descriuen la composició d’un dels quadres o en parlen de la tradició de pintar dones reclinades.
La paraula que dóna títol a l’obra, Unheimlich, és la que Sigmund Freud feia servir per descriure la sensació de d’inquietut i estranyesa davant de quelcom conegut: allò proper i familiar (Heim) que de cop esdevé sinistre. Els cossos de les intèrprets, coberts amb un vestit color carn per imitar la pell nua, són un dels primers exemples d’aquesta sensació. El punt culminant però és quan les actrius adopten el rol de models per als pintors, que les obliguen a contorsionar-se per al seu gaudi. La transformació gradual dels seus rostres aparentment plàcids en ganyotes de dolor o somriures forçats sota els focus vermells crea la imatge d’allò "unheimlich", que remou els espectadors i els fa qüestionar-se si són còmplices d’aquell dolor.
D’aquesta manera, la il·luminació (Joana Serra) - els punts de llum que representen els quadres, els canvis de color de l’escena - i altres recursos sonors (Sofia Martori) - com el so ambient de les sales de l’exposició- contribueixen a crear l’atmosfera del museu, l’espai conegut que poc a poc se’ns anirà fent estrany i incòmode.
En poc menys d’una hora veiem com els personatges passen de ser algú amb qui et pots identificar, a maniquins i models despullats de la seva subjectivitat que, a través del seu patiment o de mirades còmplices, busquen l’empatia dels que seiem a les butaques. Així doncs, l’obra acompleix el seu objectiu. Obre els ulls al públic davant d’una problemàtica actual, la relació amb el cossos nus i la diferent percepció que en tenim depenent del context on la trobem. Un debat que afecta especialment a les dones, donant així una perspectiva de gènere a la denúncia. Una proposta molt necessària que tothom hauria de veure.
Iris Llop i Anna Molinet
@Fallen_der_Welt i @Annafase_
