Unheimlich

informació obra



Intèrprets:
Belén Bouso, Núria Corominas, Rut Girona, Gal·la Sabaté
Producció:
Maria Antolín
Il·luminació:
Joana Serra
So:
Sofia Martori
Composició musical:
Santiago Latorre, Paolo Conte
Sinopsi:

Unheimlich vol ser una revisió del nostre comportament com a espectadors davant els cossos exhibits en els museus d’art. A partir de quatre intèrprets amb quatre corporalitats distants del cànon femení que ha governat cada una de les èpoques artístiques passades i fins avui en dia, s’activa una revisió d’aquestes corporalitats governants. Una mirada endins i darrere d’aquests exemples canònics. Quantes hores s’ha estat immòbil la model per què el pintor aconsegueixi el resultat final? Com el nu es converteix en un objecte per ser consumit a gust de qui l’observa? Com nosaltres, espectadors, activem uns discursos o altres al voltant d’aquestes representacions?
La Cia. Pelipolaca es qüestiona on queda l’ètica i la intimitat en aquestes representacions i què fa que l’art es sublimi i transcendeixi en aquells elements que no són permesos ni acceptats en la nostra quotidianitat.

Crítica: Unheimlich

13/06/2019

Una estranya inquietud

per Júlia Boixader

Unheimlich Sala Atrium, 31 de juny de 2019

“Unheimlich" és un terme utilitzat per Freud per designar l’estranya inquietud que sentim davant de quelcom que ens és familiar, però que no acabem de reconèixer; quelcom conegut però angoixant. A partir d'aquest concepte, la Cia Pelipolaca i Les Desvestides han construït, en el marc del DespertaLab, un espectacle que gira al voltant de la representació del nu femení en l’art, explorant com una cosa que ens és tan propera com el propi cos és exposada com a objecte d’admiració en quadres i escultures, mentre en altres espais és censurada o considerada tabú.

Unheimlich està treballada a partir d'un llenguatge novedós, molt més proper al teatre físic que al teatre de text —o, com va comentar un espectador a la post-funció dirigida per l'Anna Molinet i Iris Llop, “teatre de la mirada”—. La gran majoria d'escenes suposen entrar en un estat mig hipnòtic en el qual t'has de deixar portar per petits gestos, petits moviments, que conjuntament creen un dinamisme general constant que va mutant a mesura que es desenvolupa l'escena (tot amb una mica de regust a Albert Serra, obviant que tant el contingut com el format de la peça són molt i molt diferents). En contraposició a això, un maniquí que sembla una barreja incòmoda entre una guia turística de museu i una altra de les escultures de l'exposició, de tant en tant cobra vida mitjançant so i llums per fer un monòleg que, en contraposició a la fisicitat de les actrius, fa l'efecte d'una mena de logos superior que de va apareixent per il·lustrar-nos: el discurs acadèmic contra la realitat material. D'aquests monòlegs, el més memorable és el que ens parla de la figura de la dona recolzada, una dona físicament idealitzada i irreal que no té cap altra funció que aparèixer còmodament estirada, com una musa sense vida pròpia ni més objectiu que el de mostrar el seu bell cos passiu i estàtic.

Cal destacar la feina de so i il·luminació de Sofia Martori i Joana Serra, respectivament. Algunes de les escenes de l'espectacle passen en un museu, i aquests elements es combinen perfectament per crear l'ambient desitjat; d'altra banda, l'escena més angoixant de totes (una en les quals les actrius mostren el seu propi patiment per la repressió física i estètica que viuen, de la qual l'art hi participa activament) ho és en gran part gràcies a la música i la llum. També està molt encertat el vestuari de Halley Produccions, que consisteix en uns mallots de color carn però pintats de tal manera que, tot i imitar prou bé el cos i la pell de les actrius, no deixen de tenir una textura de pigment: la corporalitat real de les dones queda mig difuminada en el que seria una possible representació pictòrica d'elles mateixes. Aquest detall remata l'efecte buscat en l'espectacle de mostrar a les actrius com a agents passius, sotmesos a la mirada de l'altre, igual que les figures de les obres d'art que imprimeixen en elles estàndards inabastables.

Unheimlich, doncs, és una petita peça formada per uns quants elements que s'entrellacen amb l'objectiu de despertar preguntes i sensacions en el públic. Com a treball fora del que estem més acostumats de veure és interessant: tot i així, sembla que li falti alguna petita guspira que l'acabi d'empentar i donar-li vida. Si s'és més aviat reticent a aquests nous llenguatges, és fàcil que en alguns moments resulti tediós, però si s'entra en la dinàmica, resulta prou agradable deixar-se arrossegar pels llocs on et porta la companyia i fer amb elles el recorregut tant emocional com mental que et proposen.

Júlia Boixader