Foto: Eva Balcells - FiraTàrrega
Odissees
Cal Trepat (FiraTàrrega), 8 de setembre de 2024
Els estrategues del màrqueting cultural s'esforcen (ens esforcem) a buscar aquella paraula de moda que captivi el potencial espectador. Darrerament, dues paraules semblen haver entrat en auge: "intergeneracional" i "immersiu". Aquests adjectius sedueixen perquè ens volen dir: "aquesta història és per tu" i "tu formaràs part de la peça". En un context comunicatiu on ens agrada, com a usuaris, ser protagonistes, resulta lògica l'estratègia. A l'hora de la veritat, però, no sempre passa. Ni tots els espectacles "intergeneracionals" ho són ni tots els espectacles "immersius" ho són. Odissees, però, sí que ho és. I ara us diré perquè.
Odissees és la darrera creació de la companyia balear La Mecànica. Amb el seu espectacle Les petites coses ja abordava la distància entre generacions, fixant-se en l'absurditat de l'adultocentrisme imperant. Pau Bachero es torna a endinsar en aquest tema per reflexionar, en aquesta ocasió, sobre els joves. Per fer-ho, s'alia d'un dispositiu teconològic potentíssim, que configura un espai escènic i sonor on la participació del públic és clau. A través de l'aplicació Kalliope, cada espectador rep instruccions en funció de l'edat que té. El mòbil passa de ser l'enemic del teatre a ser-ne el gran protagonista. L'app s'encarrega de fer-nos preguntes, explicar-nos què cal fer, mostrar-nos altres realitats, llençar veus i molt més del que podem imaginar.
La separació per edats funciona sobretot si et sents identificat amb el target en el qual se t'inclou. Si t'agrupen en la generació més jove (com és el meu cas), et sents elogiat. En el cas d'una espectadora que fregava la trentena i li va tocar conviure amb adults més grans, no va acabar de connectar-hi. Sense fer massa spoilers, cada generació d'espectadors viu una experiència diferent. A través de les pantalles, s'evoca el record de les diverses joventuts. D'aquesta manera, es genera empatia per les vides dels altres. Hi ha alguns tòpics, sí. Però també matisos reveladors, que ajuden a connectar amb l'altre. Cap al final de la peça, la separació generacional agrupa els "joves" i "els altres", per posar el focus en la pressió exercida cap als qui ara rebem els comentaris acusant-nos de narcissistes, ganduls i addictes al mòbil. La ficció pren importància per acabar parlant de la relació d'una noia (Sienna Vila) i el seu pare (Josep Maria Pascual). Així doncs, les famílies dels adolescents i els adolescents són qui més connecta amb la trama. La reconciliació paternofilial és simòbilca de l'exercici de connectar generacions, tenint present com els joves sempre hi han sigut. En realitat, el símbol resulta clàssic i una mica ensucrat, però funciona de meravella per cloure l'experiència.
La Mecànica ha sabut abordar la connexió intergeneracional fent ús de les noves tecnologies. Els mòbils, suposats enemics de la connexió real entre persones, utilitzats per a remar a favor d'aquesta història. La segmentació, un altre escull per a teixir relacions, utilitzada per anar més enllà de les edats, ajuntar-nos per passions, per sensacions, per opinions. I la ficció, element clau per connectar amb una història familiar, amb un toc de música i un bri d'esperança. Una proposta intel·ligent, que juga bé les seves cartes i que es guanya les etiquetes d'"immersiu" i "intergeneracional".
Martí Rossell Pelfort @MartíRosPel
