Boja
Teatre Eòlia, 21 de febrer de 2023
En aquest context on vivim, quan diem que la salut mental és un tabú ens referim al fet que volem poder parlar-ne, agraïm que la gent del nostre voltant s’obri respecte a això, i fins i tot ens serveix per explicar-nos moltes coses de nosaltres. Però, al mateix temps, rebutgem els intents ficcionats sobre el tema perquè ens sonen irreals i forçats, i arribem a posar en dubte que es pugui sostenir un monòleg en primera persona. Mariona Esplugues desafia aquestes inseguretats i explica la seva odissea per nombroses consultes de psiquiatres i psicòlegs, i en fer-ho, ens ajuda a deconstruir els murs sobre la salut mental tal com els tenim avui. Per això es pot escolar una mica d’escepticisme polsegós que frenarà a molts de comprar-se l’entrada, i per això fins a l’últim assistent que s’ha decidit a venir aguanta l’atenció a nivells altíssims durant la peça sencera.
Boja combina la rigorositat i el respecte als fets reals amb un to absolutament desacomplexat i un joc estètic i del moviment metafòric, per ser fidel a l’experiència més personal al màxim. Sentim històries de nits sense dormir de colònies en un exercici d’exposició absoluta, que s’agraeix perquè s’empassa gustosament gràcies a cert punt de gràcia i una voluntat de ser completament directe. L’actriu, creadora, testimoni i protagonista contagia la seva energia perquè es guia només per allò que ella s’ha imaginat que la peça sigui, evocant el circ de les rareses empoderades de la meravellosa banda sonora de The Greatest Showman, l’univers fluorescent i la ràbia d’una veritat que s’ha d’amagar.
L’espai escènic de Boja és auster, compta amb els elements suficients per ubicar-se en un record o en un pensament, i ser conscient en tot moment que allò que vivim està passat per unes ulleres personals. A més, el treball d’autorealitat es nodreix i es combina amb els llenguatges i els referents joves i actuals de la creadora, que fan més lleuger, si és possible, l’enderroc dels murs socials. Al mateix temps, Esplugues no s’ha estat de mostrar amb la màxima fidedignitat tot allò que se sent des de dins, fins al punt d’acompanyar-nos en una lliçó, evidentment desinhibida, de salut i malalties mentals.
Boja és, al cap i a la fi, un monòleg d’autoficció, i els monòlegs són la realitat de les arts escèniques d’avui. Exposar-se en solitari quan els recursos són escassos és doblement temerari ara que el públic exigim cada vegada més experiències vives, desafiants i on tinguem un rol actiu. Boja fa humor d’imaginar gran i tenir recursos petits, i de servir-se de la passió i la decisió per explicar realitats que no estem acostumades a sentir damunt d’un escenari. Sens dubte, veure i viure Boja és veure i viure un canvi en nosaltres i en la nostra manera de veure i viure, encara que no tothom s’atreveixi a endinsar-s’hi.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
