Els Watson
Teatre Nacional de Catalunya, 15 de febrer de 2024
“Ser un personatge és el millor, perquè estàs a la flor de la vida eternament”. Aquesta és una de les frases que més em va agradar del text que Jane Austen va deixar inacabat, però que més tard, l’autora Laura Wade va voler continuar. Així doncs, dalt de l’escenari 18 intèrprets representen aquesta obra acabada o, així i tot, inacabada, en la que es deixa en standby el futur de l’Emma, una de les tres germanes i un germà de la família Watson. Un text traduït per Joan Sellent, que ha pres forma gràcies al director Josep Maria Mestres, a més de l’ajudant de direcció Montse Tixé.
És sorprenent la posada en escena d’un fet metateatral. Es parla de teatre, de les seves tècniques i funcionaments en una mateixa representació; com plantegen dos mons completament diferents en un de sol deixant clar quines són les dues coprotagonistes: Emma Watson, interpretada per Laia Manzanares, i Laura Wade, interpretada per Laura Aubert, la qual ens deixa atònits amb la seva interpretació. Ambdós personatges, des dels seus punts de vista respectius, no defensen el matrimoni de conveniència per poder mantenir la família, típic del segle XVIII, sinó un matrimoni on convisqui l’amor sigui el centre.
Paco Azorín realitza una escenografia senzilla, però elegant, amb alts finestrals i cortines rodejant l’escenari on predominen cert nombre de cadires. A mesura que la funció avança i el caos es va fent cada cop més present, aquest, també es trasllada al decorat el qual ens permet veure el revés de les finestres, d’aquesta manera fent simultani el desordre. És un valor afegit el so i la il·luminació, Jordi Bonet i Ignasi Camprodon respectivament, ja que aporten un toc especial a l’ambient.
Un autor pot tancar un text que pot continuar obert, però Jane Austen fa tot el contrari, el deixa obert justament per no determinar-lo. I precisament, és aquesta sensació desconcertant i indiferent el que em va transmetre el tancament de l’obra, pel fet que és un final no resolt prolongat i, per tant, una repetició constant d’aquest. L’autora intenta dominar els personatges, però aquests es rebel·len. Al final resulta que deixant d’empipar i limitant-nos a parar atenció és quan tot sembla posar-se al seu lloc. Quin serà el lloc definitiu d’Emma?
Àfrica Bonet-Ragel
