Els Watson (Dijous Fort)
Teatre Nacional de Catalunya, 15 de febrer de 2024
Sembla un dijous normal. Però, entrant al TNC, t'adones que passa alguna cosa. El somriure de les acomodadores et pregunta: vens a la Sala Gran? I, a l'assentir, et donen un tiquet rosa corporatiu que, t'avisen, es pot canviar per una cervesa. Si insisteixen, no els hi farem el lleig.
Al lateral del vestíbul han habilitat una barra. No dubto en acostar-m'hi, no cal perdre el temps, i m'hi trobo l'Àfrica Bonet i el Miquel Salamanca, que són més puntuals que jo a l'excursió Novaveu. Després d'estar servits (cervesa en got de paper, que hi ha glamur, però no tant) pugem cap dalt. Les escales mecàniques del gran palau ens porten cap al pòdcast en directe que Marta Cava (la bibliotecària escolar més activa al Twitter de Catalunya) i Blanca Pujals (editora a Viena Edicions de les col·leccions més boniques). Van titular la conversa "Jane Austen i vestidets de flors", encertadament. Com que vam arribar tard, la infinitat de cadires col·locades ja eren plenes, i ens vam quedar drets al fons. Fem la foto de rigor però, entre una cosa i una altra, els que no teníem ni idea de Jane Austen, amb prou feines vam agafar algunes idees al vol. Algunes idees, però prou bones per donar pistes de cap on anirà l'obra. La que ens han venut i la que serà. Ens hem de mossegar la llengua. En un no-res ja toca baixar cap a la sala. Sant Hilari, Sant Hilari, no entra al teatre qui no se l'acabi. Parada obligada al lavabo, que ens coneixem. Com sempre, cua al de dones i passi VIP al de nois. Hi ha coses que, per desgràcia, no canvien.
Per casualitat (si n'hem de dir així del talent de Gerard Sancho, ideòleg a l'ombra de tot plegat) m'assec al costat de les dues participants de la conversa. Constato que els vestits de flors no són només un eslògan. La Cava aprofita els moments abans no s'apaguin els llums per fer un tuit retratant l'edició d'Orgull i prejudici de Jane Austen editada per Pujals, que somreia al costat. I amb la sala plena fins la bandera, comença l'obra.
La Sala Gran del Nacional és un immens escenari que es fa difícil d'omplir només amb paraules. S'hi han provat escenografies de tota mena, amb resultats més o menys reixits. En aquesta ocasió, quatre àmplies finestres dibuixen un menjador descomunal per on desfilen fins a divuit intèrprets. Se'ns desplega davant com qui obre un llibre, que mai es pot jutjar per la portada. Els vestits d'època ens situen al segle XVIII amb el que, durant gairebé tota la primera part, pensem que serà un clàssic muntat de forma clàssica. Poc abans de l'entreacte, Laura Aubert surt al rescat de la novel·la inacabada per a donar-li un nou rumb. Costa escriure sobre el text d'Els Watson sense destapar-ne la gràcia, que recau en la sorpresa. La tesi de l'obra, en el fons, es troba en tot allò que l'obra no pot semblar que sigui. Perquè, sabent la veritat, la sorpresa seria inexistent i la gràcia de l'obra, desapareixieria.
Josep Maria Mestres dirigeix el muntatge amb destresa i elegància. Les poques rèpliques de la majoria del repartiment fa que cap d'ells pugui lluir-se, al costat d'una Laia Manzanares i una Laura Aubert que aguanten les més de dues hores de funció sense problemes. En certa manera, el repartiment està desaprofitat, però no fa nosa. Si algú els va escriure, aquests personatges, que apareguin. Potser Mestres té por que es rebel·lin contra ell, els personatges, o els intèrprets, absurdament.
Els aficionats a Jane Austen somriuran de veure com l'enginy teatral pot dibuixar nous horitzons. En paral·lel, el públic de teatre es podrà apropar a la novel·la de la britànica sortint-ne content, perquè la proposta de Wade és eminentment teatral, i molt contemporània. Potser, però, la segona part de l'obra no satisfà prou cap dels dos públics. En l'obertura d'opcions hi ha una certa dispersió. Aquesta exploració de finals es fa amb gràcia i Aubert s'hi entrega amb desfici, però s'acaba perdent en els "i si..." que no van enlloc. Com qui va fer una cervesa i, de tants camins que pot prendre la nit, al final queda en no-res. Durant la funció, tot transcorre amb la gràcia d'uns intèrprets rebels, divertits i elegants, però, al tancar la novel·la, al obrir-se els llums de sala, o al tornar cap a casa, resulta inevitable una petita sensació de decepció. Aquesta nit no sortirem, però potser no tocava. Una cervesa i prou, que tampoc està malament.
Martí Rossell Pelfort
