Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Juan Pablo Mazorra, Iona Balcells, Marià Llop
Escenografia:
Ona Grau
Il·luminació:
Ona Grau
Vestuari:
Ona Grau
Vídeo:
Aleix Plana
Producció:
Aina Gomis
Sinopsi:
Hi ha una llegenda a l'Empordà amb molts anys d'història que explica què li va passar a un home que, per no haver de repartir la collita amb els seus veïns en un any de fam, va carregar el carro amb el seu gra per anar-se'n a un altre poble. Però en passar pels aiguamolls de la zona, carro, bous i càrrega van quedar atrapats al fang fins a enfonsar-se i desaparèixer entre els brams estremidors de les bèsties. La companyia La Llarga no us explicarà la història, però sí que us parlarà dels bruels que proferien aquells animals i de la seva similitud amb el cant nocturn del bitò, un ocell que nia als aiguamolls i que, tot i ser de grans dimensions, gairebé no es deixa veure. Com els bous de la llegenda, el mascle del bitó profereix uns bruels igualment esgarrifosos en arribar l'època del zel. Dels bruels, però dels que cadascun de nosaltres sentim a les nits i ens fan regirar al llit, ens parla aquest muntatge, i també de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de germans que pateixen per un pare amb demència prematura, d'homes morts i de gent que es passeja per la Lluna, de dones que ho saben tot i no diuen res... Tot, utilitzant recursos tecnològics que, en un món en què la tecnologia és omnipresent, volen esdevenir la base d'un llenguatge comú.
És la proposta d'una companyia que, des que el 2016 es va instal·lar a Catalunya, ha anat incorporant nous integrants (entre els quals Oriol Morales i Pujolar), però també nous llenguatges escènics que van del bufó al contacontes passant pel radioteatre. És així que han produït espectacles com Dalí ha mort o Llançament, entre d'altres. El passat 2018 van obtenir el premi Adrià Gual, amb el qual l'Institut del Teatre impulsa projectes d'escenificació que combinin qualitat, professionalitat i creativitat. A més d'una dotació econòmica, el premi inclou la possibilitat que l'espectacle guanyador es posi en escena com a part de la programació del Grec Festival de Barcelona.
La Sala Beckett recupera aquest novembre Bruels, una obra escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar, guanyadora del Premi Adrià Gual 2018 i que vam poder veure aquest estiu al Festival Grec.
Bruels parla sobre la memòria, sobre els records. Sobre les històries i llegendes dels pobles, sobre les històries de les nostres famílies. Sobre la post-guerra, la culpa i els remordiments. Sobre l’Empordà, els seus boscos i les seves gents.
Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i José Pescina ens expliquen de manera fragmentada la història del Josep, un home que en el temps de la post-guerra va mudar-se a la casa d’una altra família (que va rebre gràcies als serveis prestats, com ells diuen) va fer fortuna i va acabar sent l’alcalde de Figueres. Un personatge envoltat de misteri i sobre el qual existeixen diverses llegendes populars.
Dic fragmentada, perquè aquesta narració està intercalada amb monòlegs dels actors en el que sembla ser un to bastant autobiogràfic, sobre ells mateixos i les seves famílies. No sé realment si acaba de funcionar aquesta divisió, personalment crec que faltava emoció i sentiment en els monòlegs dels actors, els quals adquirien més versemblança en la narració de la història del Josep.
Tot i així, em va agradar molt el to informal i proper que es respira des de la primera escena. Els actors miren directament al públic i busquen la seva complicitat. Com a espectador dóna la sensació que estàs entre amics, uns amics que t’estan explicant una història i a moments fins i tot penses que estan improvisant i buscant la millor manera d’explicar-te-la.
L’obra té un ritme pausat, amb molts silencis. Tot i que l’hora i mitja d’espectacle no es fa llarga, s’agraïen els moments corals on la narració agafava un ritme més dinàmic i picat. Es tracta d’una obra contemplativa, que es dóna el seu temps, on hi vas entrant poc a poc. Em va recordar al cinema de Robert Bresson o a algunes pel·lícules d’Eric Rohmer.
I parlo de cinema perquè Bruels em va semblar una obra molt cinematogràfica. Entre l’escenografia d’Ona Grau, simple però que pel tipus de discurs funcionava molt bé, i el disseny audiovisual d’Aleix Plana, es fa molt bon ús dels materials per crear peces audiovisuals molt maques. I és que crec que l’audiovisual és el punt fort d’aquesta obra. Moments com el monòleg a primer pla de la Iona o l’escena al llit de les dues noies (la millor escena de la obra en la meva opinió) creen una atmosfera molt íntima i personal que endinsen l’espectador en aquesta mena d’espai entre el cinema i el teatre.
Va ser una llàstima per això, que el dia que vaig anar l’actor Juan Pablo Mazorra, no hi era. L’havia vist actuar amb anterioritat i em va agradar tant que ell va ser la raó principal per la que volia veure aquest espectacle. En el seu lloc estava José Pescina, que em va donar la sensació que s’estrenava en l’obra, ja que a moments se’l notava una mica insegur.
En definitiva, Bruels és un retrat de les històries populars o familiars que hem escoltat o ens han explicat. Un retrat de records o de la idea que ens hem fet d’aquests records, d’un no saber ben bé quin és el límit entre la realitat i la ficció. I que et deixa amb el dubte quan surts de l’espectacle.
