Requiem pour L.

Teatre | Dansa

informació obra


Direcció Musical:
Rodríguez Vangama
Producció:
Les ballets C de la B
Companyia:
Les Fugitives
Autoria:
Judith Corona
Sinopsi:

Fabrizio Cassol i Alain Platel són alquimistes, creadors de nous universos musicals en un gresol de tradicions antagòniques. Encara recordem l’impacte de Coup Fatal: músics congolesos absorbits pel barroc europeu. Amb el mateix esperit transcultural reconstrueixen l’inacabat Rèquiem de Mozart sota l’eclèctica influència del jazz, l’òpera i la música africana. Catorze instrumentistes i cantants d’arreu del món, reunits per a una celebració, musical, física i visual, de la fusió i el mestissatge cultural. Una missa fúnebre per a un món cada vegada més gran i amb les distàncies cada vegada més curtes.

Crítica: Requiem pour L.

28/11/2018

Requiem pour la vie

per Jan Cabarrocas i Fernàndez

Requiem pour L. Teatre Municipal de Girona, 16 de novembre de 2018

[caption id="attachment_3556" align="aligncenter" width="315"] Fotografia: Chris Van Der Burght[/caption]

Dins l’actual context musical marcat per un segell híbrid i de mestissatge, Rèquiem pour L. és una proposta trencadora que parteix de la peça inacabada de Mozart per tal de mirar la mort directament als ulls. En aquesta proposta, Alain Platel i Fabrizio Cassol barregen la partitura original amb l’òpera, els ritmes africans i algunes pinzellades de jazz per tal d’aconseguir crear una atmosfera en què la mort no borra del mapa la celebració de la vida.

En el fons de l’escenari, es projecten en una pantalla gegant les imatges reals d’una dona estirada en un llit durant els moments precedents a la seva mort. En els seus ulls es pot percebre la lluita contra el cansament i l’agonia, malgrat que les imatges alentides en blanc i negre desprenguin certa tranquil·litat. Mentrestant, a escena 14 músics barregen diversos estils musicals per tal d’aconseguir transportar-nos per diferents emocions durant tot l’espectacle. Tot i el contrast d’estils, la peça transcorre de manera dinàmica tot enllaçant moments de festa amb moments de pregària. Amb tot això, el teatre resta en silenci malgrat que es puguin veure alguns caps movent-se al ritme de compassos de 5/4.

Si es mira l’escena en la seva globalitat, sembla que el que passa sobre l’escenari i el contingut audiovisual estableixin un diàleg on costa discernir si el vídeo acompanya la música o és a causa d’aquesta mateixa que la dona decideix mirar al cel, o bé llepar-se els llavis. Sigui com sigui, les dues coses conflueixen i s’acompanyen a través d’una sèrie de sensacions lligades amb la mort.

A tot això, l’aparent simplicitat de la proposta escenogràfica no buida de significat i connotacions la peça, ans el contrari. Les plataformes negres repartides per tot l’espai recorden la forma de les tombes i permeten que l’escena transcorri sobre diferents nivells. Alhora, les danses que acompanyen la música omplen l’espai de força, moviment i positivitat. I, en aquest diàleg entre els diversos llenguatges, no és estrany veure com les danses africanes més terrenals poden acompanyar a les veus més volàtils d’òpera.

Finalment, amb aquesta proposta plena d’emoció i missatge, podem veure com la música i la resta d’arts escèniques ―igual que la mort― són quelcom universal que pot connectar amb tothom, fins a tal punt d’aconseguir aixecar gran part de la platea dempeus.

Jan Cabarrocas @JanPicapiedra