Les dones sàvies

Teatre

informació obra


Adaptació:
Ricard Farré, Enric Cambray
Direcció:
Ricard Farré, Enric Cambray
Composició musical:
Gerard Sesé
Coreografia:
Júlia Bonjoch
Intèrprets:
Ricard Farré, Enric Cambray
Escenografia:
Enric Romaní
Il·luminació:
Adrià  Aubert
Vestuari:
Marc Udina
Assesoria de moviment:
Júlia Barceló
Producció:
El Maldà
Sinopsi:

1672, França. Molière i la Companyia del Rei estrenen una comèdia de costums amb un embolic familiar on s’hi recull l’afany de saber de les dones i posa en evidència un poeta mediocre i cregut de l’època.

2016, Catalunya. Molière i només dos actors estrenen la mateixa comèdia de costums amb un embolic familiar on, amb un joc interpretatiu que trenca les convencions, s’hi recull la burla dels pedants d’avui dia.

Ricard Farré i Enric Cambray, finalistes a artista revelació als Premis de la Critica 2016 per aquest espectacle

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Les dones sàvies

30/03/2019

Sàtira a la intel·lectualitat

per Marc Olivella

Les dones sàvies El Maldà, 4 de març de 2019 [caption id="attachment_4469" align="aligncenter" width="373"] Font: www.teatrebarcelona.com[/caption]

No podia ser un altre lloc. L’entrada burgesa a El Maldà, amb el seu conjunt de retrats penjats a les parets del saló, fan flaire a la trama pedant que Molière volia ridiculitzar en aquesta comèdia. És l’espai càlid ideal per acollir la trepidant adaptació del clàssic de Les dones sàvies i fer una sàtira a la intel·lectualitat. Clarament mereixedora de premis i nominacions, aquesta obra torna a Barcelona per tercera temporada després d’una gira amb gran acollida de públic.

Molière va crear l’obra per burlar-se de les pretencions acadèmiques i la pedanteria francesa del segle XVII. El muntatge d’Enric Cambray i Ricard Farré ho adapta de manera esplèndida per donar-li un toc d’actualitat i alhora de crítica a la sobreinformació redundant i prescindible entre la qual hem de conviure. Conservant l’esperit original de l’espectacle, la comèdia és fresca i no perd en cap moment el ritme malgrat només dos actors fan tots els papers de l’auca. Ells sols representen vuit personatges, tant femenins com masculins, amb un magistral talent que no permet a l’espectador perdre’s en el fil argumental ni els girs de la comèdia.

L’espectacle, mitjançant una cuidada exageració, ens convida a qüestionar el classisme de la societat burgesa de fa uns segles -o potser no tants- així com a trencar els rols de gènere del sistema patriarcal. Amb un subtil joc de llums, el pare de la família se situa a tocar del públic per elaborar un profund discurs que oscil·la entre el sarcasme i el masclisme, amb un efecte tant visual com sonor que deixa el públic atònit. L’impacte és considerable tenint en compte el context hilarant de les escenes que el precedeixen. És el text de Molière una crítica feminista a la pedanteria i l’extravagància dels homes o més aviat estem davant la ridiculització dels esforços que feien les dones de l’època per sortir dels cànons patriarcals?

La combinació de l’humor amb la crítica és un dels punts forts de l’obra que, lluny de buscar el riure superficial, s’endinsa en els mecanismes dels sistemes de comunicació hegemònics per preguntar-se si aquells que aparenten saber de tot, saben alguna cosa. Gràcies al “5x10” -del qual no en desvetllaré el secret- aconseguim desxifrar com els “entesos” opinen d’absolutament qualsevol cosa a les tertúlies televisives o radiofòniques. És en aquest punt quan descobrim també el talent musical dels dos actors, per si encara no ens havien sorprès prou (menció especial al Ricard Farré, del qual ja n’havia quedat fascinat amb el Nit de Reis dels Pirates teatre).

L’obra abraça la sàtira d’una manera extraordinària i s’atreveix a riure-se’n de tot el que se li posa per davant. Un altre exemple és la divertida paròdia que fa de la llengua catalana, amb les seves diccions i accents, així com també de la “gramàtica” de Fabra, que no en surt precisament molt benparada. Aprofitant el ritme vertiginós i la proximitat de la sala, Cambray i Farré no deixen escapar l’oportunitat d’interactuar amb un públic entregat des dels primers minuts de la funció. Ja sigui actuant de notari o proposant temes de tertúlies, els espectadors són partícips de l’obra i la viuen pràcticament des de dins, fet que dificulta diferenciar l’escenari de la zona de butaques.

Les dones sàvies és el resultat d’un increïble treball de caracterització però també és molt més que això, és un retrat de la societat de les aparences, del voler saber-ho tot. És una burla a l’establishment català que vol presumir d’una saviesa cultural suposadament inabastable per a la classe popular. Podríem dir que aquesta atrevida proposta és sobretot el reflex dels humans del segle XXI que, tres segles després de la publicació de la comèdia, segueixen demostrant com la hipocresia i la falsa intel·lectualitat no han marxat mai del nostre ADN.

Marc Olivella Cirici @MarcOlivella96