L'amansi(pa)ment de les fúries
Parc de l'Estació del Nord, 1 de juliol del 2019
L’amanisment de la fúria és, sens dubte, el text més obertament masclista de Shakespeare: avui en dia, és impossible tornar-lo a portar als escenaris sense fer-hi una profunda revisió. Al Festival Grec de Barcelona d’enguany, curiosament, han coincidit dues produccions que proposen una actualització de l’obra en clau feminista: Les feres de Shakespeare, de Els Pirates Teatre, i L’amansi(pa)ment de les fúries, de Parking Shakespeare. Aquesta última representació serà la que es comentarà aquí.
D’entrada, sembla una decisió arriscada triar precisament aquesta peça del bard per a dur-la a terme amb perspectiva de gènere, donat que és intrínsecament sexista (més enllà de les hipòtesis que es facin al voltant de quina era l’intenció de l’autor al escriure-la); però malgrat la desconfiança que pugui provocar aquesta iniciativa, és indiscutible que Parking Shakespeare aconsegueix un resultat excepcional. La clau del seu èxit és que no pretenen fer passar el text per una cosa que no és ni redimir al dramaturg, sinó tot el contrari: mitjançant canvis explícits en la trama, evidencien els pressupòsits altament masclistes que amaga i carreguen contra la figura de Shakespeare, com tan bé descriu Anna Molinet en la seva anterior crítica. Aquest atac no només és molt divertit, sinó que suposa un gran alleujament per a tots aquells i aquelles que estem fartes del tractament de “geni” i pràcticament de deïtat intocable que sempre se li atorga –tractament que, com és obvi, no ha rebut mai cap dona enlloc.
Però la lucidesa de l'obra no acaba aquí. Més enllà de com es presenti la figura de Shakespeare i de la crítica que es faci a l'escrit original, el contingut feminista que es troba en aquesta proposta és de molt alta qualitat, i a més a més presentat amb humor i picardia. Enlloc de trobar-nos amb un raonament superficial i ple de tòpics més pensat per atraure a un cert públic que no pas per la necessitat d’una crítica en clau de gènere –com tants estem veient últimament–, ens trobem amb una exploració en profunditat del text inicial i una posada en escena que denuncia problemàtiques ja existents en temps de l'autor que, per desgràcia, segueixen presents en la nostra època. Justament per això és interessant veure els paralel·lismes que s’estableixen entre L’amansi(pa)ment de les fúries i el treball de la pensadora Angela Davis.
Al seu llibre Mujeres, raza y clase (1981), Davis es dedica a explorar, entre altres coses, la història de les dones negres en l'època de l'esclavitud (història que, fins llavors, havia estat completament ignorada, fet que ja denuncia l’autora a les primeres pàgines del llibre) i la història de la unió de les lluites feminista i antiesclavista, resseguint en quins moments s’ha format o dissolt, i quines victòries i derrotes ha obtingut. Una de les tesis més importants del tractat, tot i que no està exposada de forma explícita, és que l’origen de l’opressió tant de dones –blanques o negres, tot i que pateixin efectes molt diferents– com d’esclaus i d’obrers és el mateix: el sistema socioeconòmic establert per l’home blanc de classe alta, reforçat per la ideologia dominant que, per una banda, legitima el status quo i per l’altra inculca en la població la idea de que no hi ha alternativa possible. Aquestes propostes teòriques poden semblar prou evidents avui en dia, però Davis va ser una de les primeres persones en posar-les sobre la taula situant el racisme, el masclisme i la lluita de classes en el punt de mira.
L’amansi(pa)ment de les fúries ens presenta aquestes idees no en el pla abstracte, sinó en el concret, agafant com a exemples els mateixos personatges de Shakespeare per mostrar el que Davis postula. Tot i que hi ha nombrosos moments on això apareix, el lloc on es fa extremament obvi és en una de les últimes escenes. En aquesta, Lucencia (Andrea Artero) i Bianca (Laura Vila), les dues enamorades procedents de famílies benestants, coincideixen al bosc amb Grumio (Silvia Albert) i Biondello (Esmeralda Colette), les seves respectives criades que s’estan donant a la fuga conjuntament. En la conversa entre aquestes, es manifesta el que ja sabíem de la situació de les dues primeres, especialment de Bianca: una situació on no tenen cap potestat sobre elles mateixes i son tractades pels seus pares com a moneda de canvi, obligades a casar-se i a mantenir una vida que detesten. Davant d’aquestes queixes, Grumio i Biondello responen denunciant les seves pròpies circumstàncies: han de passar-se el dia seguint les ordres de les seves mestresses obedientment i treballant de sol a sol per a mantenir-les, sense que elles moguin ni un dit ni tinguin cap consideració per a les seves criades. Les mateixes dones que viuen sota el control dels homes del seu entorn familiar son, doncs, les controladores de les vides d’altres dones com elles. Un cop Lucencia i Bianca s’adonen de que tenen raó, es disculpen i decideixen unir-se a elles, tractant-se de igual a igual, per derrotar als homes que continuen situats a dalt de tot de la piràmide i que provoquen la seva submissió.
Aquesta proposta (que, evidentment, no forma part del que Shakespeare escrigué) presenta moltes similituds amb un dels fets que Davis relata al seu llibre: la primera unió de la lluita pel sufragi femení amb la lluita per l’abolició de l’esclavitud. Aquesta unió va sorgir a Estats Units durant el segle XIX, amb figures tant rellevants com les germanes Grimke o Frederick Douglass. Quan les dones blanques, ja fossin obreres o mestresses de casa de classe benestant (i, insistint, amb tipus d’opressió diferents), es van bolcar a la lluita sufragista, es van trobar amb un altre col·lectiu a qui també es negava el dret a vot: els negres. Així doncs, un cop enteses les diferències entre la situació de les dones blanques i la de les persones negres –de la mateixa manera que ho fan Bianca i Lucencia amb Grumio i Biondello– ambdós col·lectius van crear una forta aliança estratègica que, tot i que va presentar varis conflictes interns, va aconseguir el sufragi pels negres el 1870 (el de les dones no va arribar fins just mig segle més tard, però això ja és un altre tema).
Per tant, Davis no només ens parla de com l'origen del racisme i el masclisme és el mateix, sinó de que l’aliança entre les lluites antiesclavista i feminista és profitosa i enforteix a les dues bandes. Això és exactament el que succeeix amb els quatre personatges de Parking Shakespeare, que, entenent les diferències entre les seves situacions, però veient alhora que l'opressió per raons de sexe, classe o raça prové d’una mateixa llavor, s’uneixen per vèncer els seus enemics. Enlloc de promoure un feminisme liberal fàcil i previsible, o la línia de pensament queer que està tan de moda ara mateix, L’amansi(pa)ment de les fúries aposta per una perspectiva de gènere accessible però potent, amb una visió que inclou qüestions de raça i classe sense abandonar l’humor ni la teatralitat.
Així doncs, moltíssimes felicitats a la directora Carla Rovira per la seva magnífica versió i a tota la companyia per la feina feta: dona gust veure, per fi, una obra de teatre realment feminista.
Júlia Boixader
