Akelarre

informació obra



Intèrprets:
Maria Cirici, Laura Pau
Direcció:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente
Composició musical:
Ariadna Cabiró , Arnau Tordera, Clara Peya, Gerard Sesé
Interpretació musical:
Gerard Sesé
Escenografia:
Maria Monseny
Vestuari:
Maria Monseny
Il·luminació:
Adrià Aubert, Míriam Escurriola
Producció:
El Maldà
Companyia:
Emanuel Gat Dance
Coreografia:
Emanuel Gat
Sinopsi:

The Feliuettes retornen al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia, dirigides per Míriam Escurriola, amb textos de Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Xavi Morató i Mireia Giró i música de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé.

The Feliuettes ens conviden al seu aquelarre, on ens interpel.len, es pregunten i ens qüestionen, el per què i les essències del feminisme. A través de l’esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.

Humor negre, faula idiota i perversa, el kitsch, l’absurd, l’stand up comedy, l’esperit punk… ingredients en el nostre còctel per parlar amb llibertat, i a la recerca de la llibertat, sobre el feminisme.

Crítica: Akelarre

08/01/2021

Siguem totes bruixes!

per Héctor Naranjo-Gàmez

Akelarre
Teatre Maldà, 29 de desembre de 2020

El cabaret és un gènere (o més aviat un lloc) que per desgràcia gairebé s’ha perdut en el nostre país. Però The Feliuettes i tots els noms que han col·laborat en ‘Akelarre’ no fan un homenatge a una llegenda romantitzada que ha quedat en la memoria popular com un musical, no. The Feliuettes fan servir el cabaret més pur i més gamberro; el que critica, el que ridiculitza entre cançons i escenes burlesques i amb personatges grotescs però reals i que, a més, entretén. Elles (Laia Alsina i Riera, Maria Cirici i Laura Pau) i el seu aliat al piano (Gerard Sesé) fan servir l’arma més adecuada per al seu missatge feminista.

Com The Feliuettes expliquen al principi, aquest espectacle és un de creació, que ha sorgit de la investigació; a partir d’aquí hom ja no pot expectar un discurs feminista amb arguments que ja s’han escoltat mil i un cops. El text té un fundament històric i és conscient de tot l’esforç fet per les feministes que han vingut abans (“les bruixes”) i saben que no hi ha un sol enemic, un ésser masclista que actua com a pol oposat a la nostra senyora oh Gran Vagina, la qual sí existeix i la pot veure el públic a l’escenari. No ens expliquen les coses aixecant el dit, sinó aixecant el cant per un mundo ideal a les quatre parets del Maldà, a les que ens arracona l’aguda ironia sense que la veiem venir. 

L’empatia, res més allunyat al feminisme, és el gust que lliga tots els plats d’aquest cabaret que ens diu que ens entén, que l’enemic real del femenisme també són les febleses i contradiccions que totes tenim i ens fan caure en el masclisme de tant en tant, que el feminisme també existia ja en les nostres àvies que soles i en secret arribaven a l’orgasme amb verdures i que aguantaven els cops del marit. Inclús admeten amb ironia que de vegades el masclisme és més còmode, mentre el públic assenteix rient per aquí i per allà; tal i com ho fa el món en la vida real. Pot semblar que aquest cabaret està fet més per a qui ja és dins de la Vagina o en té una, per ensenyar amb orgull el llaçet lila cosit al pit; per cert, no es veu en cap moment el color lila a l’escenari (dada curiosa). Al contrari, els riures provocats en el públic s’intercalen amb moments de pell de gallina, que no només creen sororitat entre el públic femení (hetero, LGTBI+, gordes, primes, amb pèls, amb arrugues, nenes, noies, migrants, mares, netes, cuidadores, camioneres…), sinó que a més fan que el masculí pateixi almenys per un moment tancat dins les petites dimensions d’aquest teatre el masclisme que pateixen les dones cada dia i han patit sempre. De nou, empatia.

No podria acabar aquesta crítica sense fer una ovació a les tres talentoses bruixes burlesques (Laia Alsina i Riera, Laura Pau i Maria Cirici) i al pianista que, com a home, deixa ple protagonisme a les dones, les quals li otorguen el títul d’aliat en el feminisme. De nou, una gran ovació a The Feliuettes i al seu tercer espectacle (dirigit per Míriam Escurriola) que no té pegues i flueix de número a número amb aparent facilitat gràcies a les artistes, en complet equilibri, en completa igualtat, com hauria de ser.

Héctor Naranjo-Gàmez
@hector_naranjo_gamez / @tiodelbarret