Las ideas

informació obra



Intèrprets:
Julián Tello, Federico León
Escenografia:
Ariel Vaccaro
Il·luminació:
Alejandro Le Roux
Vestuari:
Paola Delgado
So:
Diego Vainer
Direcció Musical:
Diego Vainer
Direcció:
Romeo Castellucci
Autor:
Claudia Castellucci
Sinopsi:

Un artista (Federico León) i el seu col·laborador (Julián Tello) són a l’estudi treballant en un projecte artístic. El que sembla una trobada informal entre dos amics s’acaba convertint en una intensa jornada creativa que els espectadors poden observar des de dins i des de fora. Un joc de metaficció, de teatre dins del teatre, d’intencionada ambigüitat entre realitat i ficció. Es pot dramatitzar un work in progress? Las ideas és un projecte molt personal de León, un dels referents actuals del teatre independent que cerca nous reptes dramàtics des de que, amb només 22 anys, va triomfar amb Cachetazo de campo.

Crítica: Las ideas

07/12/2017

Sobre veritats fictícies

per Victor Vázquez

Las ideas Teatre de Salt, 23 d'Octubre del 2017 [caption id="attachment_1228" align="aligncenter" width="300"] Teatre La Bastille, Festival de Tardor de París © Ignacio Iasparra[/caption]

Una historia aparentment senzilla.  Dos companys, amics i artistes, busquen quin ha de ser el fil conductor de la seva nova obra. La peça teatral ens fa partícips d’aquest intens procés de creació no tan lineal i simple com aparenta ser. Essent voyeurs d’aquest transcurs de creació, veiem el parell d’actors dubtar, corregir i, bàsicament, ser humans reals, de carn i ossos.

Federico León és una de les veus  més importants dins el panorama teatral argentí però, malgrat tot, té un nom molt poc conegut a casa nostra. És conegut per obres teatrals com Cachetazo de campo, Museo Miguel Angel Boezzio o Yo en el Futuro. Han estat moltes d’elles presentades a Alemanya, França, Holanda, Austria, Itàlia, Dinamarca, Escòcia, entre d’altres. Las ideas, en concret, ha travessat l’oceà i ha fet gira per tota Europa.

Partint d’aquesta simplicitat, l’obra crea dubtes a l’espectador. Partint de la referència d’un vídeo d’una artista coneguda d’un d’ells, es manifesta la fina línia del que pot ser veritat i mentida, del que és realitat i ficció durant tota obra. Els dos artistes busquen com tot acte fictíci pot remoure el subconscient fins a aparentar ser tangible. Per exemple, els actors en un moment donat de l’obra fumen marihuana per estimular la creació. Cal dir que fumar marihuana és il·legal en un escenari. Per això, els actors comencen a pensar estratègies per crear una realitat: aparentar fumar marihuana.

Aquesta complicitat entre amics fa confondre quan treballen i quan passen l’estona. Malgrat això, durant la peça teatral, es creen dos rangs on l’actor i director Federico León és l’artista principal del procés creatiu i l’actor Julián Tello és un col·laborador. A la vegada, es veu una gran admiració i electricitat entre ambdós actors. L’obra sembla no tenir guió. Transmet la sensació d’espontaneïtat i de veritat, fet que ajuda a aquest treball de realitat/fals en curs.

L’escenari té un pes elemental en aquesta investigació creativa. És un personatge més. Seguint la claredat argumental de l’obra, l’escenografia és austera i es conforma a partir d’un sol element: una taula de ping-pong. Aquest element genera dos àmbits que es van transformant. Per un cantó, els dos actors jugaran ajudant aquesta convivència artista-col·laborador. Per altra banda, treballaran ajudats d’un projector que reforça encara més, aquesta idea de veritat-mentida de l’obra.

En conclusió, l’obra té un argument clar  que, a partir d’un diàleg natural  entre dos actors amb molta complicitat, genera dubtes i preguntes pel teatre i per la vida. Així doncs, tot el que veiem a la vida és totalment real?

Victor Vázquez