Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, reflexiona sobre la vida amb la seva filla entre sessió i sessió de quimioteràpia. La seva filla és Alba Pujol, actriu, dramaturga i poeta. Tot és veritat. Tant com els filòsofs que ronden, vagaregen i remuguen a prop jugant a la petanca. Un projecte de teatre documental i vivencial d’Àlex Rigola, un dels directors catalans més internacionals i habituals del festival Temporada Alta. L’edició passada va presentar dues propostes gens convencionals, una de les quals era la instal·lació Macho man sobre la violència masclista. I continua trencant els límits de l’escena.
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgersTeatre de Salt, 21 de Novembre de 2019
Fotografia: Irene Vicente
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers es va estrenar al Teatre de Salt a la Temporada Alta. L’obra està dirigida i creada per Àlex Rigola i és, en definitiva, un manual d’instruccions de com viure la vida a partir de la visió d’un gran mestre, en Josep Pujol, catedràtic d'economia i pare de l'Alba Pujol.
L’any 2005, Steve Jobs exposa un discurs vital quan li diagnostiquen que li queda poc temps de vida. En certa manera, aquesta obra recull la llavor d’aquest discurs. Àlex Rigola, amic i confident d’Alba Pujol, li proposa a aquesta fer una obra de teatre de petit format basada en una conversa entre el seu pare que s’està morint i ella. L'esquema és molt senzill. En Rigola exposa una sèrie de temes filosòfics i entre ells n’extrauran les seves pròpies conclusions. L’Alba farà d’ella mateixa (feina no fàcil tampoc) i en Pep Cruz del divertit i eloqüent pare, Josep Pujol. Al llarg de l'obra, l’Àlex Rigola apareixerà com a pantalla amb preguntes, sent-hi sense ser-hi.
El tema central de l’obra és la mort ja que un dels personatges la patirà. Però, a mesura que progressa, el diàleg esdevé no sobre la mort i el ritus (enterrament, preparatius, el càncer...) sinó sobre la vida i les seves vicissituds (la por, l’amor, l’amistat, què és ser pare, què és ser filla). També repassen altres textos on el tema central és aquesta pulsió de vida: Shakespeare, Cioran, Peter Handke. Cal esmentar que el discurs del doctor Benito es fa llarg i trenca tot aquest cúmul de sentiments.
Després de l’obra, alguns pensaran en com de fred ha de ser el director per proposar aquest diàleg final a aquesta relació pare-filla. Però no, és tot el contrari. És un testament vital pel pare i un apropament a ella i una manera de fer el dol (molt radical i valenta) per part de l’Alba Pujol. Molts pot ser no hauran connectat amb aquesta obra, però, jo, estimats lectors, em vaig aixecar del seient per aplaudir la nuesa de sentiments de l’Alba.
