Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, reflexiona sobre la vida amb la seva filla entre sessió i sessió de quimioteràpia. La seva filla és Alba Pujol, actriu, dramaturga i poeta. Tot és veritat. Tant com els filòsofs que ronden, vagaregen i remuguen a prop jugant a la petanca. Un projecte de teatre documental i vivencial d’Àlex Rigola, un dels directors catalans més internacionals i habituals del festival Temporada Alta. L’edició passada va presentar dues propostes gens convencionals, una de les quals era la instal·lació Macho man sobre la violència masclista. I continua trencant els límits de l’escena.
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgersTeatre de Salt, 21 de novembre de 2019
Fotografia extreta de la pàgina web de Temporada Alta
Àlex Rigola, un dels dramaturgs i directors més coneguts a Catalunya, torna a Temporada Alta amb una proposta trencadora. Seguint la mateixa trajectòria que l'any passat el va portar a presentar una obra-debat, la seva versió de Un enemigo del pueblo d'Ibsen, i una obra-instal·lació, Macho Man, sobre la violència masclista, enguany Rigola proposa una obra documental sobre la vida i la mort. El títol, honestament difícil de recordar, procedeix d'un fragment de l'Hamlet de Shakespeare:
Qui portaria el pes d’una vida cansada de queixes i suors, si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers?
Josep Pujol, doctor en economia i catedràtic en història i institucions econòmiques, en el moment de la creació d'aquesta obra, entre maig i juny de 2019, estava combatent la seva batalla contra el càncer. Rigola li planteja preguntes sobre l'essència humana, la vida, la mort, i en general la seva visió del món, engendrant un diàleg amb la seva filla, Alba Pujol, actriu, ajudant de direcció, reportera i col·laboradora de Rigola de fa molt de temps.
El que ens trobem a l'escena és ben poc: una taula, on hi ha un ordenador portàtil, algun full; un tamboret, una planta i un cotxe en miniatura com a ornament. Damunt hi ha una gran pantalla. Semblaria un despatx, o un estudi de televisió, seguint una tendència al minimalisme que Rigola ha anat desenvolupant al llarg dels anys.
Entrant a la sala, Alba Pujol ens està esperant en el costum d'esquelet, asseguda damunt de la taula, i rere seu, a la pantalla, podem llegir una cita d'Emil Cioran:
Reflexionar sobre aquellos a quienes ya no les queda mucho tiempo, que saben que todo se les ha acabado, salvo el tiempo durante el cual se desarrolla el pensamiento de su fin. Dirigirse a ese tiempo. Escribir para gladiadores...
Els personatges a l'escena són tres: a la pantalla apareixen les preguntes de Rigola, els temes de conversa; Alba Pujol, que porta vestit i màscara d’esquelet, fa d'ella mateixa, i Pep Cruz representa Josep Pujol, relatant les seves respostes.
Explicats els plantejaments de l'obra, comencen preguntes i respostes. Un diàleg entre Alba Pujol i Pep Cruz mediat per Àlex Rigola. Un recull de reflexions, una recopilació de idees personals, consells, anècdotes, records. Bromes, també. Josep Pujol, que malauradament es va morir un mes abans de l'estrena, devia tenir una personalitat remarcable. A la meitat de l'obra, hi ha una intervenció del doctor Enric Benito que, en un vídeo, tranquil·litza Alba explicant des de la seva experiència treballant com a metge amb pacients al final de la vida. Aquesta secció, tot i ser interessant, se'ns fa una mica cansada i repetitiva. El moment àlgid de l'obra és el final, quan Alba Pujol llegeix una carta escrita pel seu pare. És un moment de gran tendresa.
Es tracta sense dubte d'una obra molt emocionant. Tanmateix, segons la meva opinió, més que en la seva realització, la seva força rau en el plantejament inicial: posar en escena un diàleg entre pare i filla, sabent que la vida d'ell està a punt d'acabar. La sensació general és d'envair un espai privat. I no és agradable. Segurament es tracta d’una creació trencadora i potser, per a Alba Pujol, ha sigut una bona eina d'exorcitzar la por i elaborar el dol. Tot i així, potser, aquest fil conductor s’hagués pogut desenvolupar d'una altra manera, de manera menys directa i delicada.
