Harakiri. Les Impuxibles

Dansa

informació obra


Sinopsi:

La peça posa en escena diferents indagacions sobre el suïcidi a través d'un grup d'intèrprets de diferents disciplines. L’espectacle té per objectiu teatralitzar una visió política del suïcidi, al mateix temps que una crítica a la vida administrada i al cos subjectat, al poder que s'exerceix per assegurar la vida, però que alhora produeix alienació i infelicitat.

Les Impuxibles són la fusió artística d’una pianista i una ballarina, Clara i Ariadna Peya; germanes, creadores i intèrprets. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix. Les Impuxibles treballen la barreja de llenguatges. Una recerca que fusiona música i moviment amb altres disciplines escèniques, una investigació que no s’acaba i que les ha conduït cap a la construcció d’un llenguatge propi. La companyia destaca pel seu compromís social de fer servir l’art com a altaveu de denúncia i canvi social.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Harakiri. Les Impuxibles

25/01/2023

Trencant tabús amb delicadesa

per Andreu Boix Pagès

Harakiri
Teatre Municipal de Girona, 6 de desembre de 2022

Les Impuxibles (Ariadna Peya i Clara Peya) combinen dansa, música i circ per expressar el que queda fora de l’abast de les paraules. Un immens espectre de sentiments profunds, que de vegades costen de desxifrar, es van aclarint a poc a poc a mesura que l’obra avança. Especialment destacable és el paper que hi juga la dansa (amb coreografia d’Ariadna Peya), amb molta força expressiva, i la música (de Clara Peya), que tot i tenir pocs moments de protagonisme exclusiu, és clau per entrar realment en la història i captar el missatge. Hi ha alguns elements d'attrezzo, com la roba del terra, o de circ, la simbologia dels quals costa més d’entendre i poden desconcertar. Tot i això, també és interessant que l’obra deixi lloc a ambigüitats i requereixi certa interpretació per part del públic. 

Per aterrar aquests elements simbòlics en un cas concret, utilitzen el teatre (amb text de María Velasco) per plantejar la història d’un fill (Pau Vinyals) i la seva mare (Montse Esteve) que s’ha suïcidat. El personatge de la mare em va semblar molt encertat i m’hauria agradat que hagués pres més protagonisme. La petita trama va fent salts temporals que de vegades fan tenir la sensació que avança poc. Per això crec que el públic gaudirà més la funció si l’entén com un espectacle de dansa amb un suport del teatre que no pas al revés. El realment important de l’obra no són tant les vicissituds de mare i fill sinó l’oportunitat d’empatitzar (ni que sigui en mínim grau) amb persones que viuen situacions tan dures com un suïcidi, i a més, que ho viuen limitades pel tabú que comporta el tema. Aquesta empatia ens la dona en part pel teatre, però essencialment tota la resta d’elements mencionats. 

Harakiri ens parla del suïcidi. Ens en diu molt, però sobretot, ens ho diu amb molta delicadesa. Aquest tacte a l’hora d’afrontar un tema tan delicat és, sens dubte, el més destacable de l’obra. 

Andreu Boix Pagès
@aboix348

Fotografia: Xavi Buxeda