Harakiri
Teatre Municipal de Girona, 6 de desembre de 2022
Segons el DIEC, harakiri consisteix en “el ritual de suïcidi fet per raons d’honor, que prové del Japó, i que comporta obrir-se el ventre amb una arma blanca”. Doncs bé, d’aquesta gran acció, Les Impuxibles n’han construït una peça teatral multidisciplinària que combina el llenguatge corporal, musical i de text. No obstant això, és important destacar el que les mateixes intèrprets d’aquesta obra comentaven en una conversa distesa en la postfunció del Teatre Municipal de Girona: que l'obra no pretén suggerir cap circumstància d’honestedat existencial respecte al suïcidi, com tampoc busca entendre els motius que poden empènyer a una persona a cometre aquest acte de no retorn. Per tant, la intenció d’aquesta obra és acostar-se a aquell buit, a aquella realitat i a aquells sentiments que floreixen davant d’un procés de dol per la pèrdua d’algú a qui estimes.
En aquest cas, la història es desenvolupa de la mà i text de Maria Velasco, que exposa els sentiments, pensaments, actes i inquietuds que viu un fill (Pau Vinyals) després de la mort inesperada de la seva mare (Montse Esteve). Cal dir que aquesta voluntat i relació amb el terme que dona nom a l’obra, s’aconsegueix en escena gràcies a la interpretació i companyia de Sílvia Capell, Haley Diallo, Helena Gispert, Kiko López, Ariadna Peya i Clara Peya.
La història relatada té lloc en un escenari diàfan on al costat esquerre s’hi amuntega un piló de roba, al centre hi trobem un pal xinès i, finalment, a mà dreta, no podria faltar-hi, l’esperat piano de Clara Peya. L’escenificació de Les Impuxibles a Harakiri segueix, en general, el mateix curs que les seves altres peces teatrals: una composició de moviments coreografiats i d’altres que aboquen la cosa caòtica, sense rumb, desordenada i en certa manera, a flor de sentiments; fet que permet donar fil a la història malgrat no seguir una narrativa lineal. Per abocar-nos a aquest caos i seguidament endreça i recerca de l’ordre, les artistes utilitzen un recurs molt clarificador que consisteix a tirar enlaire i escampar per l’espai la roba amuntegada, fins que totes juntes, empeses per la necessitat de posar nom allò ocorregut, s’uneixen per plegar-la i encarar el dol del fill. Tot aquest conjunt de sensacions es narren des de diferents textures a través d’una conversa fictícia entre el fill i la mare, a través d’un crit que ofega, expressant els dubtes i en la recerca indefinida del gran perquè. I és que abans, ens preguntem, les persones que se suïcidaven se’ls anul·lava el dol. Però i ara? El silenci no és resiliència. Altrament, les artistes juguen amb el pal xinès per simbolitzar la necessitat d’escapar-se, d’entendre allò que ha passat agafant distància o bé, simplement, pel descans de deixar caure les coses pel seu propi pes. Tot amb tot, el joc que aconsegueix i podria aconseguir aquest element en escena, considero que no queda del tot aprofitat, tenint en compte l’impacte que ocasionava en el públic.
En definitiva, es tracta d’un estira-i-arronsa constant que arriba i interpel·la al públic a base de moviments, música i l’expressió constant de sentiments que flueixen i conclouen amb l’abatiment emocional dels que encara hi som. Aquest abatiment ens descompon, però alhora ens regenera per continuar lluitant contra el gran silenci que embolcalla aquest estigma. El taló s’aixeca i un minut de silenci omple la sala d’una atmosfera de respecte, dol, comprensió i certa plenitud que ve atorgada pels somriures i mirada punyent de les actrius, les quals ens recorden, en silenci, que el suïcidi no és en cap cas, una decisió individual i, encara menys, resilient.
Laura Tarrés
@laura.tarres
