Vestuvès
El Canal, 1 de novembre de 2018
El director Oskaras Korsunovas, un personatge ja habitual a Temporada Alta que ens acosta cada any el més nou de Lituània, una escena que ens demostra que s'ha de tenir present quan parlem del teatre europeu, torna aquest any.
Aquest cop ens porta El casament dels petits burgesos de Brecht, i aconsegueix actualitzar-la i reescriure-la per tal de convertir-la en una comèdia que parla al gran públic i ens pot fer reflexionar sobre el veritable sentit de les nostres tradicions. Ho fa acompanyat d'un grup de joves actors, que segons el que diuen, aprofiten per improvitzar en cada representació tot allò que faci falta, que demostren que saben estar en escena en una proposta molt pròxima al públic i on els personatges habiten l'espai com si realment fos casa seva. Tan és així que a l'inici de l'espectacle el públic rep llençant arròs a la parella que s'ha casat.
L'obra anirà evolucionant fins a la crisis final, tot perfectament mesurat. I aquest per mi, és el punt més fort de l'espectacle: com va evolucionant poc a poc, l'aparent clima de tranquilitat del principi fins a l'explosió de totes les relacions i la crisis final. Poc a poc, tot va creixent. I aquest és la part bona de l'espectacle, bàsicament perquè des de que comença tots sabem que això no acabarà bé i, per tant, en el que ens fixem és en l'evolució de tot plegat, com passarà.
Tècnicament està perfectament mesurat i funciona de forma genial. Els actors, tots brillants, aconsegueixen una versemblança increible, ja que estem parlant d'un clima absolutament revolucionat i on acaba tothom barallant-se i insultant-se, però et permet empatitzar amb tots a l'hora i conèixer totes les seves cares, des de la que et presenten al principi fins la que et van descobrint a poc a poc. Tot al voltant d'una taula amb un suposat banquet de casament (fantes i aperitius) il·luminada de manera absolutament senzilla i amb una música que activen ells quan volen.
L'única pega que hi posariem a l'espectacle seria la profunditat amb la que tracten el tema, la profunditat dramatúrgica de l'evolució. Davant una obra que sabem que acabarà malament tenim ganes de veure com evolucionarà, i així com tècnicament és impecable, a nivell dramatúrgic trobes a faltar profunditat, t'adones que el disparador de tot plegat és que allà mateix, amb l'alcohol, alguns comencen a flirtejar amb altres persones que no són la seva parella de forma absolutament descarada, el que per a mi és el recurs fàcil de com fer pujar la temperatura de la festa en tots els aspectes. L'obra, acaba sent una comèdia que pot passar per alt. Parla d'alguna cosa que podria ser important però que és utilitzada per fer-nos riure fàcilment i assistir a una obra que repeteixo, tècnicament és impecable.
Dit això, sempre que tingueu l'oportunitat d'anar a veure alguna cosa d'aquest director, no us ho perdeu.
Ferran Gordillo
