Èdip

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Marissa Jossa, Kao Chen Min, Miquel Gelabert , Clara de Ramon, Lita Claver "La Maña", Fernando Esteso
Escenografia:
Roger Orra
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Maite Pijuan, Marina Vilardell
Sinopsi:

Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també  la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

Crítica: Èdip

26/04/2018

Un clàssic de lenta digestió

per Cèlia Ventura

Èdip Teatre Romea, 19 d'abril de 2018 

Èdip es presenta al Teatre Romea com el que és, una obra grandiloqüent, densa, potent i clàssica. És per això que al cap davant d’aquesta producció el director, Oriol Broggi, ha decidit portar a Julio Manrique que encarna al mateix Èdip amb una gran potència i, tot i això, proper a l’espectador. La resta del repartiment tampoc es queda curta; algun d’ells interpreta més d’un personatge i fins i tot hi ha un tendre moment musical al final de tot de la mà de la guitarra de Marc Rius i la veu de Clara de Ramon.

La il·luminació de Pep Barcons s’excel·leix, amb tons càlids i naturals que acompassen l’escenografia (Roger Orra i Oriol Broggi) i vestuari (Anna Ribera), ambdós atemporals però clàssics a la vegada. A més a més és essencial destacar l’espai sonor dissenyat per Damien Bazin. Al llarg de l’obra els sorolls ambients, així com les cançons escollides, són més que adients i és que aconsegueixen crear una atmosfera perfecta. De fet en més d’un moment els actors, situats cada un a la seva calculada posició, amb la llum del capvespre i el so ambiental, sembla que posin per ser pintats.

La versió del text de Jeroni Rubio Rodon no és difícil de seguir tot i que hi ha un factor molt important que li juga en contra: el temps. Al llarg de tota l’obra trobem un número potser excessiu de pauses dramàtiques així com moviments alentits dels actors que fan que el públic desconnecti sense adonar-se’n i li sigui més difícil seguir l’obra. Això acaba mitigant els punts dits anteriorment, la intensitat, i acaba produint que el missatge es perdi entre pausa i pausa.

Així doncs Èdip és una obra plasmada amb un gran art però també amb un ritme lent que li ocasiona una durada excessiva que en dificulta la digestió.

Cèlia Ventura @soctastaolletes