Primer text de la Jana Madern
Pura passió
Teatre de Salt, 12 d’octubre del 2024
“Sóc una dona que espera un home”. Aquesta frase, pronunciada per la protagonista de l’obra, podria ben bé ser dita per qualsevol dona immersa en un amor impossible i llunyà. I precisament d'això tracta aquesta obra: d’un enamorament transformat en ànsia, dependència i obsessió.
Lucia del Greco planteja una nova versió de Pura Passió, la novel·la de l’escriptora francesa Annie Ernaux (premi Nobel de literatura l’any 2022). En aquesta interpretació, la protagonista no és només una dona desesperada: és una dona enrabiada. El text, interpretat per l’esplèndida Cristina Plazas, narra en primera persona el desig d’una dona per un home més jove, amb qui manté una relació intermitent i inestable. La posada en escena no és res del que puguis imaginar. Vull mantenir l’expectació, així que només recalcaré que l’actriu està sola dalt de l’escenari, vestida de blanc. La resta d’elements, amb què ella interactua, serveixen tan sols per accentuar les seves paraules i plasmar les seves emocions.
D’altra banda, és curiós que, tenint en compte el context social actual -on afortunadament sembla que el feminisme i el discurs d’empoderament femení cada cop tenen més força- un text que tracta d'una relació tan desequilibrada i destructiva pugui encara ressonar en nosaltres. Vaig assistir a l’espectacle acompanyada d’una amiga, i en sortir totes dues vam coincidir que, en certa mesura, ens havíem vist reflectides en la protagonista. Aquesta empatia no sorgeix necessàriament d’haver viscut una relació corrossiva, sinó d’aquesta fixació que té la dona en pensar que, un cop arribi el seu amant, ella estarà per fi completa. I, per desgràcia, aquest és un sentiment que moltes noies compartim.
Per mi, Pura Passió no és una crítica directa al patriarcat ni a les relacions heterosexuals tòxiques (tot i que es podria analitzar en aquest sentit), sinó un relat sincer dels nivells de desesperació en què pot arribar una persona que es desviu esperant-ne una altra. L’objectiu de l’obra no és moralitzar ni jutjar a ningú, sinó narrar, amb el cor a la mà, la fina línia entre l’agonia i el desig. “No feia servir l’aspiradora per si de cas no sentia la seva trucada”, ens confessa la protagonista. Així vivia constantment: pendent del telèfon, de sentir la seva veu, de tornar a tocar la seva pell. Al llarg de la peça, observem l’evolució del seu desig pel cos d’ell, un desig tan carnal com quasi ferotge, que, en definitiva, li fa més mal que bé.
Pura Passió retrata la vulnerabilitat de l’amor, així com el patiment que suposa projectar expectatives que l’altra persona no està disposada a complir. Al cap i a la fi, no hi ha cap història de pura passió que tingui un desenllaç feliç.
Jana Madern
