Només una vegada

informació obra



Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Intèrprets:
Anna Alarcón, Maria Pau Pigem, Bernat Quintana
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Gràcia Camps, La Bonne - Centre de cultura de dones
Autor:
Àlex Serrano, Pau Palacios
Sinopsi:

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l'educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l'Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N'hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Tot això s’ho pregunta una autora que s’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica i a l’Obrador de la Sala Beckett i que és una integrant fonamental de l’ecosistema escènic barceloní. Potser heu vist obres que ha escrit i, sovint, també ha dirigit com Les nenes no haurien de jugar al futbol (vista al Grec del 2009 en el mateix escenari que l’autora i directora torna a visitar enguany), Litus o Losers, entre moltes d’altres. Les seves obres s’han vist a països tan diversos com Croàcia, Guatemala, Veneçuela, el Salvador, Grècia, la República Txeca, Xipre, els Estats Units i el Canadà.


Crítica: Només una vegada

27/11/2018

Un petit gran trencaclosques

per Gina Duran

Només una vegada Teatre de Salt, 11 de novembre de 2018 [caption id="attachment_3524" align="aligncenter" width="630"] © Xavi Buixeda[/caption]

Violència de gènere. Podem estar realment segurs de no haver-ne viscut mai? Coneixem de debò les parelles del nostre entorn? Aquestes i més preguntes sorgeixen al llarg de l’obra Només una vegada. Parlar sobre aquest tema, endinsar-s’hi i entendre’l no és gens fàcil. Marta Buchaca però, s’arrisca i triomfa.

El títol, prou significatiu, resumeix la problemàtica central de la funció. Agredir Només una vegada et deslliura del delicte de ser un maltractador? Tothom pot perdre els papers en un moment o altre, no? Al cap i a la fi, som humans. Ens equivoquem. Tot plegat, molt complicat.

Ens trobem immersos en una situació que, d’entrada, podria viure qualsevol parella. Aquí rau un dels encants de l’obra: el fet que tothom pot sentir-s’hi identificat. L’incident que viuen en Pau i l’Eva, comença essent una simple pèrdua dels nervis per part d’ell i s’acaba convertint en un calvari. Com s’ha pogut embolicar tant la cosa? Les sessions amb la terapeuta van deixant al descobert les diferents versions dels fets ocorreguts aquell vespre a casa de la parella.  La teràpia els/ens acompanya subtilment cap a una solució. Però només l’Eva/tu podeu decidir què fer.

Una obra on tot són preguntes amb respostes gens senzilles però sí d’allò més necessàries. Un gran trencaclosques que, de mica en mica, deixa anar les peces fins a poder descobrir la realitat dels esdeveniments. Cada peça, única i diferent a l’anterior, va canviant la visió inicial dels fets. Cada nou encaix, porta el públic a posar-se ara de part de l’un, ara de part de l’altre, ara de cap dels dos… Es fa palesa la complexitat de les relacions humanes.

De rerefons, no es renuncia a fer crítica social i es carrega contra l’administració que fa sentir culpable en comptes de víctima a la dona que s’atreveix a denunciar violència de gènere. Es repassen els estereotips de marit maltractador i dona maltractada. Es denuncia la normalització de la violència i es posa en evidència el funcionament de l’assistència pública i del sistema judicial.

L’escenografia juga un paper clau en la credibilitat de l’obra. Es recrea una consulta pública de teràpia on cada moble, cada taula, cada finestra, cada lleixa... produeixen una enorme versemblança. Un lloc fred i gens acollidor que deixa al descobert la realitat de l’atenció pública que tenim i els pocs recursos que s’hi destinen. L’ambient que genera aquest escenari, sumat a les grandíssimes actuacions de les actrius i l’actor, fan que sentis que ets allà dins, observador directe d’un conflicte verídic. Aconsegueixen que el públic gaudeixi de l’obra i la vegi  en tot moment com una realitat i no pas com una representació.

Arribes a casa i segueixes encara dins l’obra. Hi dones voltes, repasses la teva vida, t’examines a tu mateix i et dius:  si mai he patit algun tipus de violència de gènere inconscientment, no em pot tornar passar. No m’ho puc deixar fer mai més.

[embed]https://www.youtube.com/watch?v=akD73aTGx9s[/embed] Gina Duran @giiin4