Un petit gran trencaclosques

Només una vegada
Teatre de Salt, 11 de novembre de 2018

© Xavi Buixeda

Violència de gènere. Podem estar realment segurs de no haver-ne viscut mai? Coneixem de debò les parelles del nostre entorn? Aquestes i més preguntes sorgeixen al llarg de l’obra Només una vegada. Parlar sobre aquest tema, endinsar-s’hi i entendre’l no és gens fàcil. Marta Buchaca però, s’arrisca i triomfa.

El títol, prou significatiu, resumeix la problemàtica central de la funció. Agredir Només una vegada et deslliura del delicte de ser un maltractador? Tothom pot perdre els papers en un moment o altre, no? Al cap i a la fi, som humans. Ens equivoquem. Tot plegat, molt complicat.

Ens trobem immersos en una situació que, d’entrada, podria viure qualsevol parella. Aquí rau un dels encants de l’obra: el fet que tothom pot sentir-s’hi identificat. L’incident que viuen en Pau i l’Eva, comença essent una simple pèrdua dels nervis per part d’ell i s’acaba convertint en un calvari. Com s’ha pogut embolicar tant la cosa? Les sessions amb la terapeuta van deixant al descobert les diferents versions dels fets ocorreguts aquell vespre a casa de la parella.  La teràpia els/ens acompanya subtilment cap a una solució. Però només l’Eva/tu podeu decidir què fer.

Una obra on tot són preguntes amb respostes gens senzilles però sí d’allò més necessàries. Un gran trencaclosques que, de mica en mica, deixa anar les peces fins a poder descobrir la realitat dels esdeveniments. Cada peça, única i diferent a l’anterior, va canviant la visió inicial dels fets. Cada nou encaix, porta el públic a posar-se ara de part de l’un, ara de part de l’altre, ara de cap dels dos… Es fa palesa la complexitat de les relacions humanes.

De rerefons, no es renuncia a fer crítica social i es carrega contra l’administració que fa sentir culpable en comptes de víctima a la dona que s’atreveix a denunciar violència de gènere. Es repassen els estereotips de marit maltractador i dona maltractada. Es denuncia la normalització de la violència i es posa en evidència el funcionament de l’assistència pública i del sistema judicial.

L’escenografia juga un paper clau en la credibilitat de l’obra. Es recrea una consulta pública de teràpia on cada moble, cada taula, cada finestra, cada lleixa… produeixen una enorme versemblança. Un lloc fred i gens acollidor que deixa al descobert la realitat de l’atenció pública que tenim i els pocs recursos que s’hi destinen. L’ambient que genera aquest escenari, sumat a les grandíssimes actuacions de les actrius i l’actor, fan que sentis que ets allà dins, observador directe d’un conflicte verídic. Aconsegueixen que el públic gaudeixi de l’obra i la vegi  en tot moment com una realitat i no pas com una representació.

Arribes a casa i segueixes encara dins l’obra. Hi dones voltes, repasses la teva vida, t’examines a tu mateix i et dius:  si mai he patit algun tipus de violència de gènere inconscientment, no em pot tornar passar. No m’ho puc deixar fer mai més.

Gina Duran
@giiin4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *