Humans

informació obra



Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Jordi Andújar, Jordi Bosch, Miranda Gas
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Txema Orriols
Autoria:
Václav Havel
Traducció:
Monika Zgustová
Sinopsi:

El director Mario Gas ha volgut portar a escena el tercer muntatge de Karam, un autor que, amb aquesta peça, va guanyar al seu país el prestigiós premi Tony i el premi OBIE en la categoria de millor obra teatral l'any 2016. L'any anterior, ja havia guanyat el premi de dramatúrgia Berwin Lee i va ser finalista al premi Pulitzer per una altra de les seves obres, Sons of the Profet. En la peça teatral que ara arriba al Grec, ens relata el dinar d'Acció de Gràcies d'una família que, trencant la tradició, ha programat la trobada en un apartament de Chinatown, on viu una de les filles, en lloc de la casa familiar de Pennsilvània. Durant el sopar es desvelaran secrets que provocaran baralles i que encetaran unes discussions esgotadores que es perllongaran fins a la fi de la jornada. És una nova mostra del teatre d'un autor que, tot i parlar amb freqüència en els seus textos sobre la pèrdua en les formes més diverses (de la salut, de l'amor, de la innocència...), sempre deixa oberta la porta a l'esperança i posa de manifest la confiança en la resiliència humana.

Crítica: Humans

02/08/2018

Un sopar familiar 100% americà amb històries poc sorprenents

per Martí Rossell Pelfort

Humans Teatre Romea, 28 de juliol de 2018

Humans és un altre exemple del típic sopar que serveix per destapar com és realment una família. Darrerament hem vist Adossats on destacava l'humor continu, els seus personatges i el segell purament català. Humans té un segell purament americà, això queda molt clar. Ens trobem amb una Amèrica molt creient, un Nova York sorollós, diverses referències a les torres bessones i un xoc entre generacions. La dinàmica de l'obra, com he dit, és la habitual però els temes que afloren rere cada conversa no interessen prou més enllà de retratar l’Amèrica actual, preocupada per la seguretat, els diners, les malalties passatgeres... Per altra banda, l’humor que fa servir és, evidentment, molt americà i tampoc no acaba d’encaixar amb el públic que s’esforça a riure les ironies i l’humor provocador d’alguns personatges.

La família pot amb tot. Això ens demostra aquest text situat en el dia d'Acció de Gràcies en un dúplex de Chinatown. Aquesta és només l'anècdota inicial i a partir d'aquí les converses van transcorrent, es destapen secrets i es van dient que malgrat tot, s'estimen. L'amor que es tenen és el que fa que ni tan sols el final resulti sorprenent. Tot va passant de manera previsible, sense que passi massa res. Tot i així està bé veure una família que malgrat totes les desgràcies amb les que es troba aconsegueix mantenir-se forta per combatre-ho tot, tots junts.

Tot el que he dit fins ara ha sigut en referència a l'obra, al text, i això no és a mans dels actors i les actrius, de l’escenògraf, de l’il·luminador... Per tant, no us he explicat que el “com” és força millor que el “què”. Totes les interpretacions estan a l'alçada dels personatges (també molt americans) i això fa que entenguis les situacions, com són, què fan... De totes elles destacaria una brillant Lluïsa Castells que torna a posar-se a la pell d’una dona lluitadora (com ja va fer a L’alegria). Jordi Bosch encarna (com ja és habitual) el paper de l’home que, tot i els problemes, segueix escoltant la ràdio i fent broma, Maife Gil és una dona molt gran amb Alzheimer que va a remolc de la seva família, Miranda Gas és una noia jove que intenta refer la seva vida al costat del secundari Jordi Andújar i finalment una genial Candela Serrat en un personatge que no acaba de trobar el seu lloc al món.

Els factors com l’escenografia, el moviment, el vestuari o la il·luminació remen en la mateixa direcció que tot l’espectacle. Ens aboquen a aquest Nova York que es va recuperant de la pobresa, la precarietat laboral o la seguretat als carrers. En general no és una obra arriscada però aconsegueix un resultat prou rodó perquè tots els factors juguen a favor d’explicar les situacions quotidianes d’aquesta família d’arrels irlandeses que veu com va passant el temps.

Martí Rossell