Humans

Teatre

informació obra


Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Jordi Andújar, Jordi Bosch, Miranda Gas
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Txema Orriols
Autoria:
Václav Havel
Traducció:
Monika Zgustová
Sinopsi:

El director Mario Gas ha volgut portar a escena el tercer muntatge de Karam, un autor que, amb aquesta peça, va guanyar al seu país el prestigiós premi Tony i el premi OBIE en la categoria de millor obra teatral l'any 2016. L'any anterior, ja havia guanyat el premi de dramatúrgia Berwin Lee i va ser finalista al premi Pulitzer per una altra de les seves obres, Sons of the Profet. En la peça teatral que ara arriba al Grec, ens relata el dinar d'Acció de Gràcies d'una família que, trencant la tradició, ha programat la trobada en un apartament de Chinatown, on viu una de les filles, en lloc de la casa familiar de Pennsilvània. Durant el sopar es desvelaran secrets que provocaran baralles i que encetaran unes discussions esgotadores que es perllongaran fins a la fi de la jornada. És una nova mostra del teatre d'un autor que, tot i parlar amb freqüència en els seus textos sobre la pèrdua en les formes més diverses (de la salut, de l'amor, de la innocència...), sempre deixa oberta la porta a l'esperança i posa de manifest la confiança en la resiliència humana.

Crítica: Humans

07/11/2018

Una història humana a la taula

per Eva Campos

Humans Teatre Ateneu de Cerdanyola, 26 d'octubre de 2018 [caption id="attachment_3218" align="aligncenter" width="600"] Font: Lloc Web Teatre Romea | #HumansRomea[/caption]

Humans és una història comuna a totes les famílies, siguin de l'origen o l'època que siguin. 

Sent una coproducció del Festival Grec de Barcelona i el Teatre Romea, no podem esperar més que qualitat d'aquesta obra del dramaturg Stephen Karam. Coincideixo quan diuen que és una obra intemporal i intergeneracional, fàcilment adaptable a l'època contemporània de l'escenificació. És igual si en el passat eren espelmes, avui dia telèfons intel·ligents o en el futur hologrames en tres dimensions. Tampoc importa que estigui ambientat a Nova York al barri de Chinatown, podria estar-ho en un poble de Lleida. Del que es tracta és de la relació humana entre els integrants d'una família.

Karam només ens mostra allò que ja vivim, no pretén donar-nos el manual per evitar el típic sopar de Nadal o de qualsevol altra celebració. És com si ens digués “són així i no es poden evitar”. Segurament aquesta obra és resultat d'una anàlisi o una observació familiar. El públic es veu immers en una situació que no els és desconeguda, el contrari, tindrà sempre motius per identificar-se amb un dels personatges o una situació vital. Tota aquesta quotidianitat, versemblança i situació familiar coneguda fa a vegades predir el ritme però això no ens impedeix gaudir l'esdeveniment igualment. 

L'obra està plena de moments d'humor entre petites disputes així com de moments sentimentals que encongeixen el cor, moments en què ens venen les ganes d'abraçar als nostres i dir-los com els estimem. Cal dir que els veterans Lluïsa Castell (mare) i Jordi Bosch (pare) fan uns papers espectaculars i naturals que ens arrosseguen a les seves vides com a pares preocupats. Ara bé, la Maife Gil (l'àvia Momo) fa un paper que, tot i semblar petit i estar sempre asseguda en una cadira de rodes, no és menyspreable. L'àvia Momo, a través d'una demència, està tota l'estona per recordar-nos com les memòries i les relacions ens fan ser qui som. Tampoc podem ignorar els papers de la Miranda Gas (Brigid), el Jordi Andújar (Richard, el nom més repetit en tota l'obra) i la Candela Serrat (Aimée) que fan crítica dels seus pares des de la perspectiva de la generació més jove al mateix temps que mostren la seva preocupació fins al punt d'obligar-los a demanar un taxi.

Eva Campos @platartistic