vincdesdevenir - Quim Bigas

Nous formats

informació obra


Direcció:
Quim Bigas
Dramatúrgia:
Pau Matas
Sinopsi:

Partint de la premissa que no cal arribar enlloc i que enlloc s’entra amb les mans buides, Quim Bigas proposa a un grup de joves del col·lectiu LGBTQI+ de Terrassa un seguit de trobades. En un procés que durarà unes tres setmanes, el grup anirà trenant pensament, discurs, pràctica i cos a partir de tasques físiques, converses, experiències, moments. El resultat no serà més (ni menys!) que la posada en comú de tot plegat, compartida amb l’audiència en recorreguts que passaran per diversos espais de la ciutat (però mai en línia recta).

L’expressió anglesa hanging out ofereix matisos interessants a la idea de trobada, de trobar-se. Ho hem fet totes en algun moment, això: to hang out, estar i prou, juntes però sense un fi concret, ja sigui en un parc o en una plaça. Recollint l’experiència de projectes passats com Festucs o Carne Fiesta, el coreògraf Quim Bigas seguirà el fil de cada sessió per facilitar un espai similar de creació. Un espai previ al judici, a l’explicació o – fins i tot – a la definició d’una identitat.

Perquè a Vincdesdevenir una de les intuïcions de sortida passa per provar de desactivar, precisament, la racionalització excessiva de la definició d’allò que som. Identitat és un concepte trampós, un dibuix que pot aparèixer com un acte de rebuig a una altra imatge. Passa sovint: Ens expliquem individualment quan defugim el reflex d’una normalitat col·lectiva. Però som, realment, en funció d’allò que no som? Som dibuix? Què passaria si observessim, primer, allò ja és aquí quan entrem per la porta? Allò que sí que som, sense necessitat d’emmirallar-nos?

Desplaçant l’eix del jo cap al nosaltres i buscant l’asimetria en la relació entre el cos i el seu reflex fet paraula, Vincdesdevenir és un passeig per un laberint sense centre. Primer s’hi perdran els participants, i durant el TNT ens duran de ruta a la resta, marcant racons de la ciutat com a fites d’una excursió volgudament enrevessada. Perquè és en les desviacions del passeig, com en les trobades de tarda d’estiu a la plaça, on sovint apareix – gairebé sense voler-ho – un sentit.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: vincdesdevenir - Quim Bigas

20/10/2020

Una comunitat

per Júlia Boixader

vincdesdevenir
Torre del Palau, Festival TNT, 10 d'octubre de 2020

Quim Bigas i lxs seves joves col·laboradorxs i intèrprets ens saben dir moltes coses amb molt pocs recursos. 

Saben deixar el públic en evidència. Saben fer una proposta senzilla i directa que, si més no, ens torna a demostrar com de còmodes ens trobem lxs espectadorxs assumint un rol passiu, de voyeurs, i com ens costa prendre la iniciativa i sortir de la nostra zona de confort. Com ens costa fer alguna cosa quan no se'ns ha donat un permís o una directriu explícites per fer-ho. Com de forta i intimidant és la mirada que el col·lectiu té sobre l'individu, una mirada que ens persuadeix de fer el que realment voldríem fer; una pressió que totxs exercim sobre la resta de la gent, però que alhora totxs patim en primera persona. Aquesta experiència teatral pot ser traslladada a molts àmbits de la vida, i, de manera molt evident, en el gènere. 

Saben com la pròpia identitat s'ha convertit (per no dir que ho és intrínsecament) en una vara de mesurar a la gent. Com, a partir de l'expressió de gènere o de la preferència sexual, se'ns encasella i se'ns projecten a sobre una sèrie d'esquemes conceptuals i codis de conducta que hauríem de complir: conceptes i codis que, d'altra banda, també utilitzem de primera mà per entendre'ns i relacionar-nos amb nosaltres mateixes. Saben com les subjectivitats no normatives son sotmeses diàriament a un escrutini esgotador, escrutini que té per objectiu intentar encaixar en un patró normalitzador allò que no s'entén o que no és "normal". Saben que aquesta falsa normalització no és emancipadora, ja que l'únic que fa és matar la multiplicitat inherent en totxs nosaltres.

No ens mateu la multiplicitat. Després de Pixies sonarà Bad Gyal, i cridarem per celebrar-ho. 

Però tot i això, saben que aquestes mateixes identitats senyalen experiències compartides, sovint de violència (poden no ser de violència?). Saben com d'important és tenir una xarxa de suport que entengui la teva situació, un grup d'amistats amb les que puguis explorar i reflexionar sobre el que et passa, però que també creïn un espai segur, un espai on sentir-te acollidx i recolzadx, on passar-t'ho bé, més enllà de qui siguis o de qui sembli que hauries de ser. Un lloc càlid malgrat la pluja, càlid amb la pluja. Una comunitat. 

I això és el que han creat amb vincdesdevenir. Una comunitat que durant una hora ens obre les portes per a que hi puguem treure el cap i, qui sap, potser fins i tot alguna cosa més, si ens hi atrevim. 

Així doncs, gràcies.

Júlia Boixader