Canto jo i la muntanya balla

Teatre

informació obra


Direcció:
Guillem Albà, Joan Arqué
Dramatúrgia:
Clàudia Cedó
Intèrprets:
Ireneu Tranis, Anna Sahun, Diego Lorca, Laura Aubert, Caterina Tugores, Amaia Miranda
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Escenografia:
Alfred Casas, Laura Clos (Closca)
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Joan Gorro
Composició musical:
Judit Neddermann
Autoria:
Irene Solà
Sinopsi:

A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Canto jo i la muntanya balla

30/12/2021

Una i mil històries

per Ainhoa Setién

Canto jo i la muntanya balla
Teatre Municipal de Girona, 6 de desembre de 2021

És ben sabut ja que la segona novel·la de l’escriptora catalana Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, ha estat tot un fenomen literari. Ara, la companyia La Perla 29, sota la dramatúrgia de Clàudia Cedó i la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, n’ofereix una adaptació teatral que no només manté l’essència poètica de l’obra sinó que la reforça i l’amplifica gràcies a la introducció de nous elements sensorials.

El llamp que travessa en Domènec inicia el relat, emmarcat en una escenografia senzilla però simbòlica: a la part superior, un bosc invertit en suspensió; a la part inferior, taules i bancs en constant transformació. Aquests elements, juntament amb una il·luminació molt ben treballada, reprodueixen l’atmosfera idònia en cada moment perquè els intèrprets narrin les diferents capes d’història que vertebren la peça. El joc d’elements enriqueix el joc de veus que caracteritza la narració original de Solà, oferint una amalgama de perspectives, totes elles situades entre Camprodon i Prats de Molló, que interpel·len l’espectador i l’allunyen de la visió típicament antropocèntrica. Ara bé, tot això no seria possible sense les actuacions enèrgiques i entranyables dels actors i les actrius que les protagonitzen.

Així mateix, la representació teatral, que combina teatre gestual i música en directe, es manté fidel a la novel·la i aconsegueix esdevenir una expressió honesta de la realitat sense ornaments: a voltes crua i dolorosa, a voltes bella i plaent. Aquest retrat, alhora, inclou moments més humorístics capaços de fer-te riure quan ja tenies el cor encongit i els ulls entelats. D’altra banda, no es pot ignorar la voluntat manifesta de reivindicar el paper de la dona, d’evocar les històries que protagonitzaven elles però que explicaven ells per oferir-ne una nova lectura. Al capdavall, Canto jo i la muntanya balla és una obra encisadora que parla d’història, de memòria, de conflictes que es resolen i de conflictes que no es resoldran mai, de l’amor i de la mort. És aquell anar fent, com cadascú bonament pot, malgrat les circumstàncies i les desventures, en la persecució d’un ideal senzillament inabastable.

Ainhoa Setién
@ainhoasetien