Primera crítica de la Marina Cusí
Canto jo i la muntanya balla
Teatre Municipal de Girona / Temporada Alta, 6 de desembre de 2021
Les bruixes, dones d’aigua, muntanyes i cabirols de l’última obra mestra d’Irene Solà brillen a l’escenari de la mà de La Perla 29, que ens regala una tarda màgica al Teatre Municipal de Girona.
Canto jo i La muntanya balla, tota una revolució a les llibreries i als prestatges de casa nostra, guanyadora de l’European Union Prize for Literature 2020, ha estat destrament adaptada per a l’escena per la dramaturga Clàudia Cedó. L’obra, que és una amalgama d’històries, personatges i recursos expressius –des del teatre de text, el gest i la poesia fins als titelles i la música en directe– ens engoleix tot descobrint-nos uns Pirineus màgics.
Els personatges de la novel·la prenen vida sobre l’escenari per explicar-nos com un llamp, un tret, o una guerra fratricida els canvià la vida. La Sió, la Mia, l’Hilari, el poble de Camprodon, les muntanyes i totes les bestioles que hi habiten agafen forma a través d’interpretacions punyents i emotives d’uns intèrprets amb unes habilitats esmolades com ganivets que se’t claven al cor. Em cal lloar la presència escènica d’Anna Sahun, una ‘bèstia parda’ que dibuixa les filigranes més delicades del text amb una força que desborda l’escenari. La Perla 29 fa gala d’un treball coral cuidadíssim. Una gestualitat neta i treballada i una destresa en la manipulació dels elements que conformen l’escenografia evoquen imatges amb una gran carrega poètica: el llamp travessant el crani d’en Domènec, el pagès poeta; l’atropellament del cabirol d’en Jaume; l’exorcisme del mas de Matavaques…
Una de les meves parts preferides del caràcter multidisciplinari de l’obra és l’ús de titelles: animals de fusta que semblen respirar, que viuen i transmeten vida mitjançant les mans d'uns actors que es fonen amb aquests animals i amb la història que expliquen amb la seguretat d’aquells que saben que fan la feina ben feta.
Tanta abundància de poesia textual i visual em trasllada a passades representacions d’obres de Wajdi Mouawad: Incendis, Litoral i Boscos, obres èpiques que em varen introduir a l’univers oníric de La Perla 29 fa uns anys quan dugueren la trilogia a la Biblioteca de Catalunya. És divertit recordar com en una primera llegida del Canto jo i la muntanya balla de Solà, vaig pensar que hi havia clars paral·lelismes amb la novel·la Ànima del dramaturg libanès. Ambdós textos narrats per diferents narradors subjectius – majoritàriament animals – esquincen les capes dels seus personatges fins a arribar a l’arrel d’allò que és humà. Ambdues obres són una celebració dolça però dolorosa de la vida, de la mort i de totes les històries que succeeixen entremig. Va ser interessant doncs veure com La Perla anunciava el Canto jo com la seva propera producció teatral. I val a dir que, com ja va passar fa uns anys a Barcelona amb les seves anteriors obres, en aquesta ocasió tampoc em quedo curta de lloances.
Davant del Canto jo i la muntanya balla de La Perla 29 només puc fer-ne una recomanació ardent dirigida a tot aquell qui s’hagi enamorat de la novel·la – com una servidora. El guió conserva la prosa del llibre recolzada per la música en viu dels instruments de corda i percussió, amb música de la Judit Neddermann. L'obra agafa un caràcter oníric i èpic que se t’esmuny dins el pit i el fa ressonar mentre veus els paisatges que la companyia evoca a l’escenari a través d’unes imatges molt ben construïdes. Els núvols de tempesta, obrint l’obra com un mal presagi, amb la companyia brandant pels aires aigua i terra batuda. Els bolets del sotabosc Pirinenc, apareixent a l’escenari com fades d’una bellesa lluent i delicada. Un llac sent engolit cap a les profunditats del teatre amb un desassossec sord de fons retronant des del ventre d’un contrabaix.
Potser perquè tot just sortim d’un confinament que ens privava d’experimentar una catarsi teatral col·lectiva, o perquè l’obra descriu un paisatge i un imaginari molt propi de la província gironina, amb un accent hermètic molt nostre que ens pessigolleja aquest ego gironí que tenim, però feia molt temps que no experimentava aquesta sensació tan bonica del teatre en directe d’aguantar la respiració de manera col·lectiva i esclatar en aplaudiments tan bon punt cau el teló. Una experiència que em recorda una vegada més per què sortim de casa un vespre fred de desembre per anar al teatre, en comptes de quedar-nos a casa embolicats en una manta ben gruixuda mirant Netflix.
Marina Cusí
@mariinacusi
