Arbres, vodka i naus voladores

informació obra



Companyia:
La Calòrica
Sinopsi:

Ens hem acostat al futur que va idear Anton Txèkhov? La Calòrica, juntament amb la filòsofa Marina Garcés, proposa un assaig teatral amb una posada en escena que reprodueix un programa de ràdio a partir dels textos del també científic i metge per explorar en quin estat es troben, actualment, els grans canvis tècnics i socials que va imaginar fa 100 anys. Un canvi en el seu futur ens hauria d’haver arribat fins als nostres dies en forma d’una humanitat alliberada de la tristesa, la misèria i la soledat. Hi hem arribat, a aquest món feliç? Una mostra de la diversitat creativa, sempre marcada per la ironia, d’aquesta companyia.

Crítica: Arbres, vodka i naus voladores

08/11/2021

Una llum perfilada en la distància

per Dolça Alcanyís

Arbres, vodka i naus voladores
Teatre de Salt, 23 d'octubre de 2021

"El futur és negre perquè el present és opac". Les sàvies paraules de la filòsofa barcelonina Marina Garcés (que ha participat en l’elecció dels textos, traduïts per Nina Abrova i Joan Casas) s’esmunyen en la peça com un parpelleig. I heus aquí l’epicentre de la voluntat de La Calòrca: recol·lectar fragment i escrits de Txèkhov en els quals imagina el futur per tal de constatar que anava per bon camí. Arbres, vodka i naus voladores, com qui cull fruita verda i ja intueix que no serà dolça al paladar, retrocedeix a la grisor que ja esbossava l’autor per enraonar del nostre futur fosc. Avui la cançó de l’estiu serà la vida d’Antoni Txèkhov, que s’anirà desplegant a bocins d’escenes de les seves grans obres (L’hort dels cirerers, Les tres germanes, La Gavina i Oncle Vània), així com altres mossecs de contes i cartes que gotejaran sobre la taula d’un estudi de ràdio.

A tall d’eclipsi, Joan Yago, director i dramaturg de la peça, superposa dos mons i imaginaris aparentment remots, com són el de Txèkhov i La Calòrica, que de ben segur tenen en comú que “res del que és humà els és indiferent”*. El text es converteix en un material flexible a mercè d’uns personatges pintorescos. Mentre els mots de “ l’Antoni” ressonen a la sala a través dels micròfons, lletra a lletra, amb veus seductores amb gust de vellut, observem la rerebotiga del directe: el dia a dia, tenyit de florescent, d’una petita ràdio mancada de patrocinadors. “No canvieu d’emissora, si us plau. Si ho feu, ens tancaran el programa”, ens imploren.

Irina, Àstrof, una locutora novella que es cruspeix la puntuació, Trofimov, un presentador ancorat a les acotacions dramatúrgiques, Lopakhin ... i tota la resta de personatges, transiten entre els cossos d’Esther López, Marc Rius, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Júlia Truyol. Aquesta darrera ens delita amb el seu magnífic control del ritme en escena i un personatge de riure eufòric i llastimós alhora que es guanya amb encant el públic.

Les tecles ecoiques d’un sintetitzador. Els guions esgrogueïts en els quals es materialitza l’obra mateixa. Cafès, cigarretes i glops de kvas. El temps s’eixampla per generar espais on ressona la veu de Txèkhov que ens demana: “Si us plau, enteneu que les vostres vides són miserables”. Segurament tenia raó Stanislavsky quan afirmava, després de la mort de l’autor, que aquest “mai no va tenir por de dir la veritat”.

 *“Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (sóc home, res del que és humà no m’és indiferent). Frase originària de Publi Terenci Àfer a la comèdia El turmentador de si mateix.

Dolça Alcanyís
@dulcificada