A Nation Is Born In Me

informació obra



Intèrprets:
Soren Evinson
Composició musical:
Daniel Papell
Vestuari:
Samara Scott
Il·luminació:
Julia Bauer
Direcció:
Juan Navarro
Dramatúrgia:
Juan Navarro
Sinopsi:

Quan s’ajunta molta gent per fer alguna cosa, normalment és divertit. Els grups estan carregats de plaer, de poder i d’exclusió. És inevitable. I sentir plaer és divertit, exercir el poder és divertit i excloure altres també és divertit. Així que hi ha molt gaudi en tot això. A Nation Is Born In Me és una exploració de com aquests elements treballen entre ells per enfortir-se.

Però també és el producte d’una obsessió personal per fer alguna cosa que encaixés perfectament amb la trobada entre l’intèrpret i el públic. Una cosa que tingués una forma irreemplaçable. Una cosa esmunyedissa a la mirada i confusa per a l’enteniment. Una cosa que desactivés qualsevol resistència. Una cosa contra la qual no es pogués lluitar. Una cosa per la qual valgués la pena rendir-se. Una cosa que arribés per quedar-se. Quan vaig començar a barrejar totes aquestes coses amb el meu gust pel teatre, em va alleujar veure que estava en el bon camí.

Tot això realment ens estava afectant. No hi havia manera de sortir. A mesura que tot avançava vaig deixar de preocupar-me pels altres, Qui era jo per pensar que podia canviar alguna cosa? Hi havia dolor i ràbia i es respirava tristesa, però més que res era una sensació de derrota. Vaig començar a definir més els meus propòsits. Em vaig dir: ‘Si de veritat vols canviar alguna cosa, involucra molta gent. I sobretot assegura’t d’estar al comandament. Una energia estava naixent dins meu’


Crítica: A Nation Is Born In Me

11/12/2018

Una nació que agonitza

per Joana Cortils

A nation is born in me Antic teatre, 24 de novembre de 2018

Hi ha espectacles que no són per a tots els públics, normalment és l'edat el criteri que s'utilitza per fer aquesta classificació, però en casos com A nation is born in me caldria usar un altre criteri; potser més relacionat amb el tipus de teatre al qual tinguem acostumat el nostre estómac, i és que Soren Evinson posa tota la maquinària en funcionament per crear i interpretar una peça del tot irreverent.

L'incomoditat en la qual se sumergirà el públic es nota des de l'inici de l'obra quan apareix el protagonista per deixar-nos sense pràcticament respiració, immersos en l'univers Evinson on descobrirem que el cos té moltes més possibilitats de moviment del que ens podem imaginar. Som davant d'un virtuosisme corporal que permet convertir l'actor en una bèstia que tan aviat és un gos rabiós com un cavall desbocat.

El personatge encarnat per Soren Evinson està sol davant d'un públic que passa a ser el seu conillet d'índies o, tal com diu ell, "mis perras" a les quals vol seduir amb mètodes si més no peculiars; parlant-los de manera agressiva tot fent anar els fils invisibles de titellaire totpoderós. El discurs és molt lúcid i directe. L'actor s'exposa i ho reconeix en tot moment; un exhibisionisme que l'enorgulleix i el retroalimenta gràcies a la mirada atenta del públic a qui afirma tot era per a vosaltres.

L'escenografia està formada per pocs elements que s'aniran usant al llarg de l'espectacle essent una bandera, dissenyada especialment per a l'ocasió, l'element capdal; feta amb material que ens recorda al làtex, i d'un color força apagat, ens costa d'imaginar fer-nos-la nostra, potser de forma intencionada. Una escenografia que prendrà tota la força gràcies al fet que l'actor posa el seu cos, i també la seva ànima, a disposició per generar una complexa relació amb el públic en el que és, en paraules de l'artista, un acte de generositat.

La intensitat de la peça no cesarà en pràcticament cap moment cosa que reduirà els matisos i n'augmentarà la visceralitat i la fúria. La bandera d'una nació que agonitza onejarà irremeiablement sobre els nostres caps, ningú ens en demanarà l'opinió i molt menys el permís per fer-ho. La metàfora d'una violència exercida contra tots nosaltres dia rere dia. Si d'alguna manera no ens deixarà l'obra és indiferents.

Joana Cortils