La ruta de la palta
Teatre Tantarantana, 17 de desembre de 2021
Arrenca la funció amb un pròleg més revelador del que sembla. Els membres del Projecte Ingenu desfan la quarta paret i ens parlen directament sobre el començament del procés de creació de l'espectacle. Són molts i s'entenen coralment. De seguida apareix un gag: tots som Marc Chornet. Jo soc Marc Chornet. Tu ets Marc Chornet. El director de la companyia és a tots els intèrprets d'aquesta companyia. O no? Qui parla en una obra? Qui escriu, qui dirigeix o qui interpreta? O és l'espectador qui li dona sentit? Som Marc Chornet en la mesura que som directors dels nostres relats, perquè tenim curiositat, perquè viatgem (fins a Xile o fins on calgui) per entendre'ns, per compartir, per saber. Un pròleg que, com la funció, duu impreses l'elegància, l'honestedat i la frescor de Projecte Ingenu.
La ruta de la palta aprofita l'anècdota de l'alvocat per endinsar-nos al conflicte xilè. O als conflictes: econòmics, polítics, socials... Ho fa alternant diversos plans narratius: el de la vivència de la mateixa companyia durant l'estada que hi van fer, el del procés de creació, el de la recerca identitària del director i potser algun més. Tots els elements queden lligats per un espai sonor sensacional (de Gerard Marsal, en directe) que sentim a través dels auriculars que ens han repartit a tots a l'entrada. El dispositiu dels auriculars permet afinar molt els volums, però no només això: hi ha alguna cosa aglutinadora. El teatre entès com a ritual, perquè l'experiència (auditiva en aquest cas) individual, és compartida per la resta. La llum que emeten els mateixos auriculars ens recorda aquest batec comú. Els testimonis i universos entren per les orelles, i potser hi falta teatralitat, que no han sabut trobar prou en el documental.
La posada en escena és de només tarimes, sense fons, una moqueta peluda (un desert?), micròfons, burres. Més que escenografia, la idea de realització, un procés més que un resultat, una ruta més que un lloc on arribar. I els intèrprets s'hi mouen com a realitzadors, actors i veus de la consciència de la crisi, amb testimonis i històries sobreposades que permeten diverses capes de lectura. Aquest recurs els funciona bé, excepte en alguns moments que tens la sensació d'estar perdent algun testimoni colpidor. I més quan es barregen dos plans narratius diferents. L'exercici és atractiu i enganxa, però no permet fer destapar totes les subtrames que s'intueixen. Potser cap a la meitat el ritme baixa i no s'aconsegueix mantenir l'imant de la poesia sonora, que cap al final torna amb força i amb unes imatges precioses, d'una cruesa i una veritat implacables.
Projecte Ingenu s'ha dedicat a sacsejar els clàssics en diverses ocasions (Romeu i Julieta, Yerma, inFAUST o Bodas de sangre, per dir-ne alguns) i ara ha apostat per fer un viatge contemporani. Se'n surten mantenint el seu segell característic, però a moments s'hi enyora la força dramàtica de Shakespeare o Lorca (lògicament). O potser aquesta és la meva visió, contaminada per les ganes d'un text amb la típica estructura narrativa.
En tot cas, La ruta de la palta és una pluja de testimonis pausats que, gota a gota, es filtren pel desert de les nostres orelles i en fan créixer un espectacle ple d'imatges i sons poètics. La connexió de Xile i Catalunya és preciosa, i ens acosta a una realitat que no ens hauria de ser indiferent. Un espectacle com un alvocat, d'embolcall rugós, però bonic, que amaga el pinyol dur de les crisis i conserva el bon gust per l'excel·lència sonora. Desitjo que els viatges de Projecte Ingenu siguin tan llargs i fructífers com aquesta ruta d'alvocats, i que també ho siguin els viatges per la nostra consciència i identitat. Què és sinó, ser Marc Chornet?
Martí Rosell Pelfort
@martirossellpelfort
