A.K.A. (Also Known As)

Teatre

informació obra


Vestuari:
Montse Rodríguez
Autoria:
Daniel J. Meyer
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Anna Tantull
Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Intèrprets:
Albert Salazar
Sinopsi:

Carles. 15 anys. Bueno... Acaba amb 16 anys. Parla català i castellà. O tot a la vegada, barrejat, com pot, com vol. Adoptat quan tenia 3-4 anys. No se’n recorda. Família de classe mitjana. Fa servir el Tinder. I... coneix la Clàudia. S’enamora de la Clàudia. Classe mitjana-alta. Catalana. Burgesia catalana. Tot va bé. Primera nit que tindran sexe... bueno... faran l’amor. Hi ha molt d’amor. Tot se’n va a prendre pel sac. Apareix la cosina. Coitos interruptus. La Clàudia no li respon més les trucades. Apareix la policia a casa. Judici. Per què? És moro. O almenys ho sembla. Bueno... “en realitat”, perquè la Clàudia era menor. Però en realitat perquè és moro, no és d’aquí. Qui ets? Qui la gent creu que ets? O ets el que sents?O una barreja? Importa qui ets? Qui vas ser? O el que sembles ser? L’obra tracta d’en Carles, de l’amor, de qui és, de la seva identitat, de la seva història. Però nosaltres no serem espectadors, serem els seus oients, còmplices i jutges... en definitiva, serem la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i qui incideix en la seva història.

Premi a espectacle revelació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: A.K.A. (Also Known As)

15/04/2019

A.K.A. amb ulls d’adolescent

per Annie Pugnau

A.K.A. (Also Known As) La Villarroel, 29 de març de 2019 Encara hi ha algú que no hagi vist A.K.A. (Also Known As)? La Sala Flyhard segueix de gira, fins al darrer dia de maig, amb la seva aposta més juvenil i és que allà on va trenca miralls. La companyia ha contribuït a omplir un espai buit dins de l’oferta teatral. No hi ha prou obres pensades i fetes per al públic adolescent i aquesta aposta ha resultat ser un èxit. A continuació, les paraules pronunciades per les veus més fresques us recomanaran aquesta obra per tal d’esbrinar on s’amaga aquest èxit escènic. Cal destacar que si anar a veure repetidament una obra t’ofereix experiències diferents a cada vetllada, la intensitat s’incrementa quan ho fas amb actituds diferents: com a espectadora convencional (amb els recursos i habilitats de cadascú) o com a professora que acompanya els seus alumnes (en aquest cas, un grup d’estudiants de 4t d’ESO). Observar les interaccions entre els nois i l’actor fan que gaudeixis l’espectacle amb una emoció més intensa i si la resposta de l’alumnat és positiva, et genera una satisfacció que és impensable d’experimentar amb la mirada de l’espectador prototípic. Observar com trontollen les emocions dels nois tot generant una sacsejada en l’immens interior que amaguen, no té preu. Voleu saber què n’opinen?

  • Què els ha agradat i què no?
“Me ha gustao lo moderno que tenía la obra porque habla de cosas que nos pasan a nosotros en la actualidad: de cosas amorosas y de cosas del chat, del teléfono, de ir a casa y poner música y ese tipo de cosas.” (Roberlin) "A mi el que més m’ha agradat és quan ell ha dit que se sentia utilitzat, que se sentia buit per dins i que ara què feia ell? Perquè molta gent se sent així quan passa això (la ruptura amorosa) i ha sigut realista, saps?" (Valèria) “      -  La música. Me ha gustao la obra, me ha hecho llorar. No me ha gustao cuando se ha puesto en plan chulo quitándose la camiseta. El striptease ese… (Hamza) -  Era para cambiarse de ropa! (Paula) -  Y no se la puede quitar de pie? (Hamza)”
  • L’actor: què n’opinen els alumnes?
“Lo ha hecho muy bien y encima ha tenido mucho esfuerzo porque se le veía como con mucha energía; del principio hasta el final no ha parado de correr y de moverse. Muy buena puesta en escena.” (Roberlin) “Ho ha fet molt bé aquest noi i encima era jove.” (Valèria) “És un noi compromès que fa un treball ben fet. Fa la història que sembla que et pot passar a la vida real o que t’ha passat.” (Hèctor) “El chaval sabía lo que hacía” (Cristian) “Pues me ha encantao. Tope de gracioso, la verdad. Me ha encantao, lo ha hecho muy bien.” (Paula) “Se lo ha currao, la verdad. (Natàlia) “Hacer una obra de una hora y diez una persona sola…” (Óscar)
  • L’escenari: què n’opinen els alumnes?
“El chico se sabía colocar en el escenario para ponerte en mente donde estaba.” (Cristian) “Pobre. Hay pocas cosas en el escenario pero no está mal tampoco” (Óscar)
  • I què n’opinen del missatge? Quina sensació els ha quedat?
“Pues yo quería ver más. Se puede cambiar la manera de reaccionar de la chica, eso de ser racista y esto, que está muy mal hecho por su parte. Muy bien lo ha hecho el chico porque él podía coger y pegarle una paliza, y no, se ha llevao todo el peso encima y ha reaccionao como un hombre. Lo ha afrontao, como quien dice.” (Roberlin) “Que no hay que juzgar a las personas por su apariencia.” (Paula) “Que no juzgues a la gente sin antes conocerla” (Natàlia) “Que en las redes sociales no tienes que hacer ligues ni na. Primero tienes que quedar con la persona y eso. Pa mi que han ido muy rápido.” (Cristian) “No puedes confiar en la gente porque hasta la gente más verdadera te traiciona” (Samu) “La Silvia tenía mucho racismo por los moros, y eso no mola la verdad.” (Cristian)

Felicitar Albert Salazar és indispensable. L’actor es fa seu el diàleg. Tan seu que fins l’utilitza per gestionar el públic rebel que l’acompanya (en la sessió de matí pràcticament la totalitat del públic era adolescent). Cal destacar aquesta habilitat que té l’actor de posar-se els espectadors a la butxaca i ho fa emprant el text de forma enginyosa per tal d’interpel·lar el públic en el moment, i el lloc concret i amb la manera idònia per resoldre la incòmoda situació (com pot ser la manca de silenci en començar l’obra). Un recurs molt intel·ligent.

Gràcies a l’actuació de Salazar els nois van connectar totalment amb l’obra i ens va permetre aprofundir en reflexions sobre els estereotips socials, els prejudicis, la identitat i el racisme, entre altres. El teatre permet experimentar emocions i vivències amb proximitat i això fa que l’aprenentatge sigui més significatiu. Cal potenciar aquest vincle amb el món escènic. Ara bé, caldria ajustar més el preu de l’entrada per incentivar l’assistència d’adolescents. De moment, cal quedar-se amb el comentari d’en Roberlin i treure’n profit: “Espero que hagan otra obra para ir a verla”.

Esperem que A.K.A. serveixi d’aprenentatge i eviti que la innocència dels adolescents, o la d’altres, no s’esquerdi com la del protagonista i passin a l’edat adulta de la forma menys traumàtica possible. Altrament, sempre podran dir que “estaban muy buenas la galletas” (Roberlin) que els van oferir.

Aprofiteu aquestes darreres representacions que A.K.A. ofereix pel territori català. Fa justícia als premis que li han atorgat.

Annie Pugnau