A.K.A. (Also Known As)

informació obra



Vestuari:
Montse Rodríguez
Autor:
Daniel J. Meyer
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Anna Tantull
Direcció:
Montse Rodríguez Clusella
Intèrprets:
Albert Salazar
Sinopsi:

Carles. 15 anys. Bueno... Acaba amb 16 anys. Parla català i castellà. O tot a la vegada, barrejat, com pot, com vol. Adoptat quan tenia 3-4 anys. No se’n recorda. Família de classe mitjana. Fa servir el Tinder. I... coneix la Clàudia. S’enamora de la Clàudia. Classe mitjana-alta. Catalana. Burgesia catalana. Tot va bé. Primera nit que tindran sexe... bueno... faran l’amor. Hi ha molt d’amor. Tot se’n va a prendre pel sac. Apareix la cosina. Coitos interruptus. La Clàudia no li respon més les trucades. Apareix la policia a casa. Judici. Per què? És moro. O almenys ho sembla. Bueno... “en realitat”, perquè la Clàudia era menor. Però en realitat perquè és moro, no és d’aquí. Qui ets? Qui la gent creu que ets? O ets el que sents?O una barreja? Importa qui ets? Qui vas ser? O el que sembles ser? L’obra tracta d’en Carles, de l’amor, de qui és, de la seva identitat, de la seva història. Però nosaltres no serem espectadors, serem els seus oients, còmplices i jutges... en definitiva, serem la societat que diu qui és, quina és la seva identitat i qui incideix en la seva història.

Premi a espectacle revelació dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: A.K.A. (Also Known As)

28/05/2018

Monòleg in crescendo amb una immillorable interpretació

per Martí Rossell

A.K.A. Sala Flyhard, 5 d'abril de 2018 [caption id="attachment_2419" align="aligncenter" width="367"] Foto: Roser Blanch[/caption]

En Carlos obra la porta de la seva habitació i ens apropa a la seva realitat adolescent. El seu posat amable i feliç fa que pensem que passarem una estona agradable, però no és així. La situació d'aquest noi (massa adolescent), es va complicant de mica en mica, quan esgrana la seva història i afloren temes com el racisme, l’amor, l’adolescència, l’adopció i la família, i esclata definitivament arran d’una trobada romàntica que desemboca en un fet traumàtic. En Carlos ens fa còmplices de totes les seves alegries, dels seus dubtes, de les seves rutines, del seu amor, i, finalment, de les seves desgràcies.

Aquest in crescendo d'acció, perfectament puntuat per la direcció d’escena, el disseny de llum i el de so, no seria possible sense un magnífic Albert Salazar que ens porta a cada lloc sense marxar mai del seu món. Un jove talent que actua, es mou i balla hip-hop. El hip-hop com a element d'abstracció d'una societat racista i complicada ens transporta a un univers musical molt càlid i proper. Aquest valor, la proximitat amb el públic (majoritàriament jove) és una de les qualitats que l'espectacle necessita per connectar. Si ho simplifiquéssim, un espectacle de text es podria dividir en tres conceptes: un text, una direcció (que coordini també la part d'escenografia, il·luminació, vestuari i altres) i una interpretació. Aquest encaix es du a terme a AKA i és això el que el fa un excel·lent muntatge.

Martí Rossell